El que queda del 2012….

Amb el canvi d’any i entre celebracions i festejos, ens arriben resums, classificacions i llistes de tot tipus i categoria i el cinema no n’és l’excepció, tothom diu la seva en quines han sigut les millors pel.lícules, directors o actors dels  últims 12 mesos.Sovint per mi ha estat una tasca difícil, tinc com a norma veure les pel.lícules quan s’estrenen al cinema o en Blu-ray i se me n’escapen moltes, és veritat que me les podria descarregar a mesura que surten als seus llocs d’estrena, però no és el meu estil (i no entro a jutjar a ningú, quedi clar per endavant), per tant moltes d’elles les veuré en pròximes dates, o sigui que això de fer una classificació a finals de desembre com que no, vaja. La voluntat de fer entrar moltes pel.lícules en la temporada dels premis, fa que moltes estrenes arribin tardissim i això ho dificulta encara més. Així en l’horitzó ens queden obres esperançadores (a priori, per suposat) com ara Zero Dark Thirty la primera pel.lícula de Kathryn Bigelow després de guanyar l’Oscar per The Hurt Locker i que narra la caça al terrorista Osama Bin Laden, la noves pel.lícules de P.T.Anderson (The master),  Steven Spielberg (el tan de temps desitjat biopic Lincoln), Michael Haneke (Amour) i Quentin Tarantino (Django Unchained) i films tan prometedors com Beasts of the Southern Wild, The perks of being a Wallflower o Blue Valentine. Tot això pertany a la collita del 2012 i encara no s’ha estrenat aquí, sense oblidar-me de Les Misérables que encara no he tingut oportunitat de veure, per tant llista acurada, com deia abans, no la puc fer gaire, però si puc opinar sobre el que he vist, que no és poc.

Argo és sense dubte una de les millors, sinó la millor pel.lícula de l’any i de pas confirma que la carrera ascendent de Ben Affleck com a director és ja una realitat. Affleck no ha sigut mai sant de la meva devoció com a actor, diria que sóc bastant crític amb el seu treball, però com a director la cosa canvia i esdevé un excel.lent narrador d’històries amb visos a convertir-se en un verdader autor. La pel.lícula està ambientada durant la crisi dels hostatges a Iran, l’any 1980, i narra el rescat real de 6 d’aquests hostatges mitjançant una tapadera bastant curiosa. No és només la seva poderosa narrativa i un muntatge que mereix tots els premis possibles (vaig acabar, literalment, aferrat a la butaca), és com ho embolcalla amb una direcció artística, fotografia i música brutals, dotant al conjunt d’una entitat que transmet l’estil de les pel.lícules dels anys ’70 i primers ’80. En certa manera, fins i tot, ens remet a temes molt recents (l’enfrentament entre la cultura musulmana radical i Occident, les revoltes de la Primavera Àrab) dient-nos que basicament estem més o menys com fa 30 anys en alguns aspectes, però també és un homenatge apassionat a grans pel.lícules d’aquell temps i estil (Three days of the Condor, Network) amb una història que entretè i atrapa des del minut 1 fins al final. Una obra mestra a descobrir.

Tècnicament Intouchables és del 2011, però com que ha triomfat a tot el mòn durant el 2012 (exceptuant França, està clar), doncs faré una excepció. El cinema francés és l’indústria europea que més s’assembla a la manera de treballar dels americans i entre les seves especialitats està la comèdia. Única en la seva forma i estil, la comèdia gal.la és exquisita en guionització i en els temes que aborda, potser descuida més altres aspectes més tècnics, però és asseure’s a mirar qualsevol film dels nostres veïns intentant-nos fer riure i acabar atrapat i encisat. Intouchables va més enllà i proposa un joc de tabús a trencar a l’hora de fer riure i al mateix temps una preciosa història d’amistat i superació que arriba al cor de forma directa i sense embuts, com un desafiament a l’espectador que pot veure’s desarmat al principi, però que es deixa emportar irremediablement gràcies a un guió perfectament estructurat i molt ben escrit. La posada en escena queda en un segon pla, perquè aquí el que interessa és l’història en si i cada petit detall que emergeix d’ella, des de la vida dels immigrants als suburbis de Paris fins la condemna a una vida postrat en una cadira de rodes i com es lidia amb les dos situacions. Ens obliga a mirar dins de nosaltres, a parts incòmodes que potser no voldriem treure, per fer una mena de teràpia de shock en forma de somriure a la cara. Un cant a la vida, imprescindible.

Incloure Skyfall en aquest grup, pot sonar a disbarat i dels grossos, però no és així ni de lluny. Sam Mendes ha aconseguit una pel.lícula molt sobria i seriosa que, evidentment, conté tots els traços de la sèrie Bond però amb una petjada profunda del seu saber fer. Excel.lents interpretacions de Javier Bardem i Daniel Craig, una fotografia impresionant i sobretot una direcció mestra que combinats amb una narrativa elegant donen per resultat un James Bond diferent, en uns nivells que poques vegades s’havien vist a la pantalla. Tant si sou fans de Bond o no, recomanada al 100 %.

D’altres coses interessants que hem pogut disfrutar aquest any són les sorpreses agradables en el mòn dels còmics, amb el reboot The Amazing Spider-man, la conclusió de la trilogia Noliana de Batman amb The Dark Knight Rises (injustament atacada de forma despietada per molts sectors de crítica i públic, quan és una continuació brillant de The Dark Knight) i sobretot The avengers, disfrutada per petits i grans, què ha sigut potser la forma de cinema espectacle més honesta i disfrutable de tot l’any, anant de cara en tot moment i tenint en compte tant als fans de la Marvel com al públic en general, una petita joia en forma de diversió constant durant més de dos hores i mitja.

Els viatges temporals de Looper o el mòn de la màfia de Boston a Killing Them Softly són dos exemples més de bones pel.lícules del 2012 i com ja he dit abans n’he deixat algunes que encara no estàn visionades, però no costa gens endevinar que en conjunt, 2012 no haurà estat un mal any cinematogràficament parlant, encara que és cert que n’hi han hagut de millors. Però el que si em queda clar és que aquest 2013 on ja som, ens hem de dedicar a veure més cinema, potser molts en veiem massa, però no està gens malament posar-se alguna cosa a la llista de bons propòsits d’any nou que poguem complir i veure més pel.lícules i anar al cinema són objectius més que raonables. Ja podeu apuntar-ho a l’agenda.

Les imatges i videos utilitzats, pertanyen als seus propietaris legals

 

Cinematografia nadalenca

Que arribin les festes nadalenques és sinònim de pau, amor, regals i àpats descontrolats, però també és moment de que als canals de televisió o a les sales podem veure una programació cinematogràfica especial. Amb la diversificació de mitjans que tenim avui en dia i la capacitat de veure les pel.lícules en mil i un formats, queda una mica desdibuixat el que arribi Nadal, Any Nou o Reis i disfrutem d’elles com si fossin regals, però va haver-hi un temps en que era un aconteixement esperar a veure què programaven els canals de TV.
Quan jo era petit ( o no tant, depèn de com es miri), que arribés el Nadal i les festes per extensió, volia dir que a la caixa tonta disfrutaria de cosa bona. Primer perquè gràcies a les vacances d’escola tindria més temps i segon perquè els regals no només els cagava el tió o els portava Santa Claus, de fet, els millors regals sempre venien de la programació nadalenca de televisió. Recordo clarament despertar-me amb els dibuixos animats clàssics de Disney, els Disney Treasures, per exemple o gaudir d’ocasions especials com tenir tota la trilogia original d’ Star Wars en català per primera vegada a l’història, a TV3 cap a finals dels ’80. El millor de tot és que inundaven tots els horaris amb cosa bona (avui en dia també, però ja no es valora tant) i era impossible no caure embadalit al davant.
Però el millor de tot eren els clàssics amb codi nadalenc. Gràcies a la televisió per satèl.lit i al dvd o Blu-ray, avui en dia els tenim a l’abast dia si, dia també, però fa uns anys la seva emissió per Nadal era ja un clàssic en si mateix. It’s a wonderful life de Frank Capra, és una pel.lícula eterna, lligada de forma innexorable al Nadal, en part per la seva trama, però també perquè des de temps ja molt llunyans ha sigut utilitzada en aquestes dates de forma repetitiva. Les seves connotacions religioses poden espantar a més d’un i el seu missatge de finals dels anys 30 en uns Estats Units conservadors, pot semblar passat de moda, però la seva qualitat cinematogràfica és tan gran que està per damunt de qualsevol cosa. Gone with the wind és el drama èpic que almenys sempre passaven un cop l’any per Nadal, injustament titllat de llarg o tediós, és una obra mestra a totes les de la llei, magnífica i esplendorosa, que durant molts anys va ser sinònim de cel.lebració nadalenca i de fet, en qualsevol moment que tinc l’oportunitat de revisionar-la, em recorda als Nadals de forma instantània.The wizard of Oz exemplifica l’esperit nadalenc en forma de conte clàssic, una pel.lícula mítica que hem disfrutat generacions i generacions i que remet a tardes de Nadal. Però no nomès els clàssics han sigut i són part dels Nadals, Die hard o Die hard 2 són blockbusters estiuencs, però ambientats en aquestes festes a ritme d’acció trepidant, explosions i morts, i Gremlins va ser un autèntic mite dels ’80 amb el Nadal com a tel.ló de fons. Però si un clàssic modern destaca per sobre de tots és Nightmare before Christmas, autèntica celebració per excel.lència de la festa, amb un punt de vista radical i diferent que va crear escola en el món de l’animació.
És una llàstima que avui en dia tot això s’hagi desvirtualitzat una mica, és cert que continuem celebrant el Nadal i disfrutem de totes les coses bones que té, les tradicions, però hem perdut part de la màgia d’esperar aquestes dates per seure i gaudir cada any de les mateixes i delicioses pel.lícules, de fet és com si haguem perdut una miqueta dels Nadals. Almenys si no les mirem a la TV, sempre ens quedarà posar-les en Dvd o Blu-ray i reviure sensacions, perquè l’experiència d’aquestes festes és viure cinema també, amb galets, carn d’olla, canelons, turró, arbre de nadal, regals o….cinema, molt de cinema.