Renéixer

La quantitat de voltes que dóna la vida és només comparable al número de tòpics que genera.

I aquí estic, davant del meu blog i després de mesos sense haver-hi escrit, amb moltes coses a dins que curar i amb una vida que sinó ha girat 180 graus, no ha quedat pas lluny. Però com que ‘After hours’ és un blog sobre cinema, en la meva tornada al teclat no us parlaré de les meves pors, inseguritats, errors, canvis, desitjos o objectius, ni de la meva busca de la felicitat, aquí ho vestiré tot com fan a les bones pel·lícules (a vegades a les no tan bones també), amb una bonica metàfora.

No fa gaire vaig tenir oportunitat de visionar Into the wild (2007), una pel·lícula que segur que molts coneixeu i ja fa temps que heu vist. El perquè de que trigui tant a veure un film tan bo és simple, veig tant cinema i en tinc tant per veure, que a cops se t’escapen petites joies. El fet és que gràcies a una recomanació (a qui me la va recomanar de nou li dic, gràcies per aquest regal) i amb una mica de curiositat vaig seure a veure-la i només ja quan portava mitja hora m’havia adonat del seu valor real i de com el cinema i el seu missatge poden arribar a la pròpia experiència, perquè en aquest moment de la meva vida era justament la pel·lícula que jo necessitava.

Pels qui no coneixeu la trama (que sereu pocs, imagino), el film narra l’història real de Christopher McCandless, un jove nord-americà que a principis dels anys 90 va abandonar totes les seves possessions, familia i amics per viure una aventura única, l’aventura de trobar-se a si mateix enmig d’una societat que l’engolia (que ens engoleix a tots, va bé recordar-ho), però no m’estendré gaire en la trama, podeu buscar a Google sobre l’història real o simplement mirar la pel·ícula si no ho heu fet ja (en aquest cas torneu-la a mirar), perquè el que compta aquí és el missatge i per això mateix tampoc li donaré moltes voltes a com està rodada, però tot i això, una mica d’anàlisi si és necessari. Vagi per endavant que no la considero una obra mestra simplement pel fet de que per mi, rodada d’un altra manera, hauria tingut millors (ull, és molt bona) resultats. El seu director, l’actor Sean Penn, va saber treure profit de la fotografia dels espectaculars paisatges d’Estats Units, en especial d’Alaska, i va saber donar el to a una història que realment estava demanant a crits ser rodada. Penn va treure molt suc de l’utilització de la música, encarregant la banda sonora al cantant de Pearl Jam, Eddie Vedder, que amb la seva veu i cançons va omplir l’història amb uns matisos gens amagats i realment brillants o en la direcció dels actors (aquí és on es nota més la tasca del director i de quin és el seu ofici real), especialment en el seu protagonista, Emile Hirsch, que clava un personatge ja de per si molt complicat. Però en la sala de muntatge Penn va preferir explicar l’història fent ús dels flashbacks, més ben dit fent-ne abús, cosa que per mi és totalment innecessària ja que l’història funcionaria millor d’una manera lineal (repeteixo que és una opinió molt subjectiva, a molta gent li encanta la manera en que està explicada i realment no és que estigui malament, simplement crec que hauria pogut funcionar millor).

Com sigui, el que realment importa en aquesta pel·lícula és el missatge que no dissimula de cap manera. Perdre tot en el que creiem, en el que confiem, trobar-se a un mateix i renéixer en la felicitat tan anhelada i sobre el paper tan fàcil, però que al mateix temps tant costa. Per suposat no cal arribar a extrems com el que ens narra aquesta història (tot i que algún cop a la vida potser estaria bé viure algún tipus d’experiència semblant), només hem d’intentar extreure’n el suc, que és molt, i aplicar-ho al nostre dia a dia, a tot allò que ens angoixa, que ens fa mal o que no ens deixa ser millors persones, trobar qui som, qui volem ser i com volem viure. En definitiva, renéixer i ser feliços.

L’hereu

Parlar avui en dia de J.J.Abrams és com parlar del Papa o del Barça. Tothom el coneix i tothom en sembla tenir una opinió més o menys vàlida, un ‘no sé qué’ que fa que tothom en sigui una mica o molt expert i que ens transforma a tots en erudits del nou ‘nen mimat de Hollywood’, la qual cosa és relativament senzilla, sobretot si pensem que Abrams pitja moltes tecles dins de l’indústria i en moltes direccions.

jj-abramsA l’instant les similituds amb el rei Mides de l’indústria no passen desapercebudes. Ni el millor guionista hauria pogut idear una trama de paral·lelismes com la que hi ha entre les carreres de Steven Spielberg i J.J.Abrams, del primer ja n’estem prou assabentats (i si no, llegiu l’entrada nivell biblioteca d’Alexandria que li vaig dedicar fa uns mesos, que coi, llegiu totes les entrades si encara no ho heu fet, pecadors), però del segon no en sabem tant (o si, tot és relatiu). En realitat, els destins d’aquests dos genis es creuen quan en els primers anys d’adolescència del segon, i en ple naixement del cinema ‘blockbuster’ sobretot per part de les pel·lícules del primer, Abrams aconsegueix la feina de restaurar les velles pel·lícules Super 8 d’infantesa d’Spielberg i comença a tenir els primers contactes amb l’indústria. De fet, si ets un adolescent aficionat a rodar pel·lícules en Super 8 mm i el nou director de moda a Hollywood et dona una feina així, practicament estàs cridat a ser una espècie d’elegit del setè art, i així mateix ho ha provat.

Amb 15 anys va escriure la música de la pel·lícula Nightbeast, i ja en el seu últim any d’Institut va ser reclutat per Touchstone Pictures (filial de Disney molt activa durant els anys 80 i principis dels 90) després de llegir el guió que havia escrit amb un amic seu i per produïr el seu primer film basant-se en el mateix text, Taking care of business, a la que seguirien obres tan interessants com Regarding Henry, Forever Young i Armaggedon, que dista molt de ser un bon guió (i de les pitjors de Michael Bay, geni injustament maltractat) però que realment va suposar un èxit (el públic mana amics, encara que no es pensi com ell) en la carrera de tots els que hi van intervindre.

La següent etapa d’Abrams és la que més desconec (no miro tanta TV com hauria, però sóc dels pocs que no ha perdut la fe en el cinema, de fet no la perdré mai, de fet, el cinema és la vida, però no obrirem debats ara) i la que el va llançar directament a l’estrellat. Des de la seva productora Bad Robot, ha sigut creador, guionista, productor i ocasionalment director d’algunes de les sèries que més han marcat el panorama americà i mundial. Felicity, Alias, Lost Fringe entre d’altres, s’han convertit en referències en l’onada de sèries i han permés al director gaudir d’un status que pocs han aconseguit tan ràpid a Hollywood. Com he dit, tinc poca paciència per les sèries, acostumo a mirar miniseries o alguna que m’agradi molt, però tinc moltes coses pendents que no sé si mai arribaré a veure (per raons que no venen al cas) i dels tastets que he tingut de l’obra televisiva d’Abrams (que recordo n’ha sigut més ideari que altra cosa, per raons que després explicaré) no m’ha acabat de convèncer mai, la respecto i em crec a milions de fans enfervoritzats, però simplement el que vaig veure (possiblement pel gènere) no em va fer el pes. Amb tot, l’important en tot això és que J.J.Abrams va poder fer el salt al mitjà per al que realment ha nascut i on demostra el seu verdader potencial, la direcció cinematogràfica.

Debutar amb la tercera part d’una franquícia a la direcció podria semblar un fracàs ja escrit, però Tom Cruise va ser extraordinariament intel·ligent en donar-li plens poders creatius a Abrams per Mission: Impossible 3 seguint la política de totes les parts de la saga. Meravellat pel seu treball a Alias, Cruise va veure de seguida el seu potencial com a director en una pel·lícula de l’espia Ethan Hunt i encara que costi de creure, hi va deixar el seu segell més personal (sense moure’s dels paràmetres que marquen les anteriors parts, Abrams aposta per una acció més continguda i recolzada en una tècnica molt característica jugant amb la llum, la fotografia o el muntatge). El film no és res extraordinari, però és una més que digna pel·lícula d’acció que a més li va valer per ser productor de la quarta part junt a Cruise (aquesta dirigida per Brad Bird). L’any 2009, la Paramount l’escull per reviure la seva franquícia més poderosa i en aquells dies en hores baixes, Star Trek i milers de fans en tot el món salten d’alegria, no tots, perquè Abrams ha declarat en multitud d’ocasions que és fan absolut d’Star Wars i en si, això ja és com una traició pels “maltractats” frikis del pijama interestel·lar. La decisió va resultar més que encertada, Abrams va agafar tots els elements clau de l’univers trekkie i els va combinar en una obra de prodigi narratiu mai vist fins la data (fins i tot la del diari a bord de l’Enterprise) de tota la saga, podriem dir sense cap mena de problema que l’única que aguantava el pes fins llavors era la primera adaptació cinematogràfica de Robert Wise, però la versió del 2009 la passa de llarg, amb una elecció encertadíssima d’actors, un estil visual i guió notables i una direcció excel·lent, l’Star Trek d’Abrams és gran en si perquè està dirigit per un fan d’Star Wars, i això es nota (ups), ja sé que molts pujareu per les parets si llegiu això, però ei, jo no vaig inventar-me un univers tan refotudament avorrit com el dels Kinglons, Vulcanians i la resta, i que Abrams aconseguís que tot això m’agradés, ja demostra el seu valor. La fins ara obra mestra de J.J.Abrams arriba el 2011 i no és pas cap casualitat. Super 8 arriba produïda per Steven Spielberg com un homenatge a les pel·lícules que tan ens van emocionar als anys 80 i és també un autohomenatge al mitjà amb el que van començar els dos genis (i els seus col·laboradors, perquè Abrams roda com Spielberg, rodejat del seu equip habitual des de practicament els seus inicis). Realment, un no s’espera que veurà quan s’asseu i el resultat és simplement brillant, amb un dels millors storytellings mai vist en pantalla (la seqüència del principi des del primer pla de la fàbrica fins a la conversa dels amics durant el funeral, art es quedar-se curt), però també una direcció brillant, aprofitant cada recurs de les pel·lícules d’aquells anys (des de The Goonies, passant per Gremlins o acabant amb Close Encounters of the third kind) com ara il·luminació, fotorafia, vestuari, música (una obra mestra de Michael Giacchino), un repartiment impresionant on no desentona ningú i una història simplement emocionant (el guió és del mateix director) que atrapa des del principi fins al final. En el seu moment alguns van criticar el monstre del film quan en realitat és un McGuffin com una casa i el que realment importa i dona sentit a la cinta és la relació pare i fill, que recorda a un altra obra mestra d’Spielberg, E.T. Si encara no heu vist mai Super 8, ja tardeu.

Quan fa pocs dies que Abrams ha estrenat la seqüela d’Star Trek, Star Trek: Into Darkness, una decent continuació de la pel·lícula de 2009, que funciona perfectament com a blockbuster estival però que s’ha de recordar que és més del mateix (i això no és dolent, però tampoc ha de ser necessariament bo), ja s’havia anunciat que Disney havia comprat Lucasfilm, que faria una nova trilogia d’Star Wars (aquest cop posterior en el temps a la trilogia original) i que el nou geni de Holywood seria el primer encarregat en dirigir-ne una part. Arribats a aquest punt, quasi puc dir amb confiança cega que res sortirà malament, Abrams arriba al seu punt inicial, a una de les pel·lícules (sinó la que més) que més han influenciat en la seva carrera i ho fa amb un bagatge més que suficient (ressucitar Star Trek i fer-lo al gust de tothom no és per pendre’s a aquest home en broma) que segurament farà, al mateix temps, ressucitar la franquícia que el seu creador va embrutar amb decisions com a mínim controvertides. Mentre esperem que ens arribi el tan ansiat Episodi VII, simplement gaudim de tota l’obra d’aquest geni que tan s’assembla a Spielberg, J.J.Abrams. Creador, guionista, productor, director, i sobretot, visionari.

Les imatges i vídeos utilitzats pertànyen als seus propietaris legals.

PIXAR

Ja fa temps que volia escriure sobre la companyia del llumet saltarí i evidentment el fet que estrenin (amb gran criteri) només una pel·lícula a l’any i que sigui en aquestes dates, en fa més propici el moment. Pixar ha sigut i és una referència en el món de l’animació i sobretot en la seva especialitat, en l’animació per ordinador. Però el que és una llei bàsica de la vida i del negoci de l’espectacle (no sempre es pot estar a dalt de tot o que hi ha moments de tot tipus, dolents i bons) en els últims temps s’ha transformat en una alarmant deriva cap a la mediocritat i això són molt males notícies. Per parts.

Pixar

Les arrels de Pixar es remonten a finals dels anys setanta i involucren a tres noms clau de l’art i la tecnologia contemporanis, George Lucas, John Lasseter i Steve Jobs. Lucas va concebir i visualitzar el futur de l’animació per ordinador creant una divisió dins a Lucasfilm, Lasseter va passar d’animador prodigi a cervell creatiu i Steve Jobs va recollir el testimoni comprant la divisió/companyia i creant la que avui coneixem com a Pixar. Des de llavors que Lasseter la lidera, passant de ser una companyia independent amb els films i curtmetratges distribuits per Disney, a portar in situ les regnes de la secció estrella de la companyia de Mickey Mouse. El perquè de com una companyia minoritària dels voltants de San Francisco i que somiava amb fer animació d’on ningú hi creia ha arribat a ser el que és ara, està basat en la tecnologia per la qual ha treballat tant, però també en l’art, en les idees i sobretot en l’esperit de superació.

Ja he mencionat els curtmetratges, són una part important de Pixar, ara estem acostumats a esperar-los abans de cada pel·lícula, però fa uns anys eren una aposta incerta i absolutament boja. Però en ells van cimentar les millores necessàries per a abordar el projecte boig de fer una pel·lícula animada per ordinador quan molta gent ni sabia que era un ordinador. Estem a l’any 1995, les joguines parlen i reciten línies d’un guió poc comú per l’animació que es feia llavors. Toy Story ha arribat.

Toy Story va ser com arribar a l’Everest del món de l’animació. Vista ara, tot i que la seva tècnica ja ha quedat una mica desfassada, continua sent l’obra mestra que va deixar astorat a mig món, i la clau, com he dit abans, va ser el seu guió. La premisa de que les joguines tenien vida propia i sentiments, una estructura més que notable i per damunt de tot uns personatges entranyables i molt ben definits, la van convertir en un clàssic modern, un clàssic que en un primer moment deixava amb la boca oberta gràcies als seus gràfics i disseny en pantalla, però que al cap d’una estoneta et feia oblidar de les llums i artificis per submergir-te en l’història. Aquest és el gran valor de Pixar, les seves històries i el seu do quasi màgic d’escollir i desenvolupar estructures robustes sobre les que cimentar les seves millores tecnològiques, històries per petits i grans (importantíssim) i històries que increiblement cada any milloraven.

El 1997, A bug’s life comença a accentuar un dels altres pilars bàsics de la companyia. L’humor, però també les gran metàfores i moralitats sobre les que sempre s’ha recolzat l’animació, i sobretot la seva companyia cosina germana, Walt Disney. A bug’s life no és millor que la primera pel·lícula de l’estudio, però evita de lluny el perill de les segones obres, és a dir, caure en picat degut a expectatives derivades d’una òpera prima de nivell alt. Entreté i té un guió més que digne, que ja és molt. L’any 1999, Pixar aborda amb reticències l’exigencia de Disney de fer una segona part de Toy Story, però ho borda tant que aconsegueix superar la primera part. En aquest moment és quan la verdadera legenda del llum comença, en només tres pel·lícules baten rècords de recaptació mundials i superen de molt uns mínims de qualitat artística exigida, és l’inici duna successió d’èxits poques vegades vist en el món del cinema. La segona aventura de les joguines que parlen millora notablement la tècnica d’animació, però encara ho fa més el seu guió, agafant els personatges ja coneguts i donant una lliçó sobre el que hauria de ser la segona part d’una franquícia, amb una línia argumental totalment diferent, una evolució coherent del vist en la primera part però mantenit l’essència d’aquesta última. Obra mestra.

Toy StoryApartir d’allí Pixar despega. Amb les bases exposades anteriorment, combina una sèrie de curtmetratges i pel·lícules inoblidables, cada una superant a l’anterior i amb un planter fixe de professionals intercanviant continuament rols dins de cada producció. Pixar no només té a les seves files noms com John Lasseter, Andrew Stanton, Pete Docter, Lee Unkrich o el malaurat Joe Raft, sinó que també ha sabut captar a talents com al Joss Whedon preAvengers o al Brad Bird sortint d’una petita joia de l’animació tradicional com The iron giant, . Però tot i això i contrariament a la majoria del negoci del setè art, la companyia funciona d’una manera diguem-ne “socialista” (es busca que tots els integrants de l’equip tinguin una petita part de responsabilitat i així es motiva molt més) a l’hora de pendre decisions i això ha queda reflectit en els resultats finals.

L’any 2001 arriba Monsters, Inc., una genial aproximació al món dels malsons infantils vist des del punt de vista dels mosntres que esperen a l’armari. De nou amb un guió excel·lent i cada cop millorant més el seu nivell d’animació, Pixar comença a introduir el valor afegit del missatge en les seves pel·lícules en clau molt més seriosa (anteriorment ho feia, evidentment, però no com a partir d’ara) i explorant temes atípics en l’animació. Si Monsters, Inc. ens parla de les pors infantils d’una forma diferent i simpàtica, Finding Nemo (2003) és la continuació natural i una de les pel·lícules més interessants fetes sota l’embolcall del gènere, la dura història de com un peix perd tota la seva familia menys un fill i com lluita per sobre de totes les coses per recuperar-lo, és sobretot una brillant aproximació al tema de la sobreprotecció dels nostres fills i de com les pors (encara que puguin ser justificades) ens dominen ja d’adults, The incredibles (2004) és una genial aproximació al món dels superherois, amb look i narrativa de les pel·lícules de James Bond de la primera època i és al mateix temps una reflexió del pas del temps i les presons que ens creem en la societat moderna, Cars (2006) és una fantàstica pel·lícula, molt mal tractada per la crítica però amb una força narrativa considerable (excel·lentment estructurada), una animació impresionant (atenció als detalls que s’aconsegueixen relacionats amb els cotxes) i una capacitat d’entretenir brutal, Ratatouille (2007) és una obra mestra sense paliatius, que agafa un punt de partida certament surrealista però ho fa per il·lustrar el missatge de que es pot aspirar a qualsevol cosa a la vida, sigui quin sigui el teu origen o identitat, a més, Pixar deixa empremtes cada cop més de que té un sentit cinematogràfic especial, utilitzant la narrativa i la fotografia (tot i que estigui fet per ordenador, clar) per enquadrar i moure la càmera de manera que els seus films cobren un altra dimensió (les panoràmiques sobre Paris, la perspectiva del món humà per part del protagonista o el flashback del crític culinari, per posar alguns exemples), Ratatouille obre un periode de 4 anys seguits on la companyia enllaçarà 4 obres mestres i les millors de tota la seva història, WALL-E (2008), potser la millor pel·lícula de tota l’història de la companyia, una crítica brutal al consumisme i a la destrucció del planeta per part dels humans amb una de les millors històries d’amor del cinema com a eix central, el film juga amb el factor de que durant 1 hora és mut i ha de servir-se de recursos cinematogràfics claus que remeten a l’origen i a tot el setè art en general (la capacitat de dir tant utilitzant tan poc, el cinema com a punt d’unió, els musicals) i és un punt de referència en l’animació moderna (l’imitació de lents de càmera de les pel·lícules apocalíptiques dels anys setanta amb la contaminació ambiental, per exemple), el film és la clau per entendre que la companyia arriba a la maduresa creativa, que mantindrà a Up (2009), emocionant pel·lícula sobre el pas del temps i com l’aprofitem, sobre que mai és tard i que l’única barrera són els nostres somnis, a més, Pixar utilitza un dels recursos més bonics (del qual ja havia donat pinzellades a Finding Nemo) mai vist sobre la mort, que barreja en un cocktail a priori impossible amb tocs de comèdia surrealista (gossos que parlen, serveixen menjar i són capaços de fer mil i una feines), aventura (un dels leitmotivs de la pel·lícula, atenció a la multitud d’homenatges al gènere dels que n’està farcida) i el ja anomenat drama pur i dur (la relació del protagonista amb el nen, amb la seva dona i l’evolució del personatge), Up és una obra serena i adulta, irradia control i seguretat en el que s’està fent, i toca la fibra al mateix temps que entreté. L’última peça del quartet és la tercera part de Toy Story (2010), film que pintava a priori malament, però del que els cracks de Pixar en van treure un rendiment impresionant, sobretot en referència (de nou) al guió, amb una evolució lògica dels seus personatges (el pas del temps evident és utilitzat com una gran arma) i en un nou escenari i homenatge al cinema més clàssic (la llar d’infants com a amenaça i The great escape de rerafons), Toy Story 3 està brillantment animada i és un entreteniment de primer ordre, però arriba a l’ànima (atenció a moments com els de la deixalleria o l’història de les joguines maltractades) amb tanta força que passa al primer lloc directe de la trilogia, una superobramestra.

Però des del 2010 Pixar ja no ha sigut el mateix. Tal com deia al principi, la deriva de la companyia comença a ser perillosa, i per mostra és que de les últimes 3 pel·lícules de la productora, 2 són seqüeles i no pas del nivell de Toy story. Cars 2 (2011) és una pel·lícula destinada a fer caixa gràcies al merchandising (és la franquícia més rentable de Pixar) i baixa molt el nivell, però almenys entreté i té el millor nivell d’animació mai vist en un film, Brave (2012) representa una petita recuperació, una pel·lícula notable que de nou explora les difícils relacions de pares i fills i entreté com sempre, però queda lluny de les millors obres de la companyia i Monsters University (2013) és la constatació final de que el rumb ha de canviar, perquè la seqüela del film de 2001, queda a anys llum d’aquell i en general queda molt lluny a tot el que ha sigut produït amb anterioritat per Pixar, un “repetir fòrmula” indigne de tot l’historial que porta al darrere i que avorreix i és previsible a més no poder.

Pixar filmsPixar no només s’ha autoinspirat, ha inspirat a d’altres que han seguit el seu mateix camí, tant en la tecnologia com en l’art i ha liderat una manera diferent de fer cinema, de fet ha liderat l’última revolució autèntica dins del cinema. Que ara sembla que entri en una fase de mediocritat creativa, només pot ser rebut com a mala noticia, esperem que en un futur no molt llunyà tot això quedi en l’oblit i siguin capaços de redreçar el rumb. Fins a l’infinit i més enllà.

Les imatges i vídeos utilitzats pertànyen als seus propietaris legals.

El llegat de Krypton

Farà cosa d’uns mesos va saltar la notícia de que la Warner estava en fase inicial d’un nou projecte molt esperat, la nova adaptació de Superman, que titularia Man of steel i que seria dirigida per Zack Snyder sota la batuta en la producció de Christopher Nolan. La meva primera reacció va ser d’un escepticisme moderat, sóc fan de Nolan amb un fervor quasi religiós i Snyder em sembla un visionari notable, però les seves últimes pel·lícules (Sucker Punch i The Dark Knight rises) no van ser el que el públic i crítica esperaven d’elles, sobretot la cinta d’Snyder, una nefasta pseudoadaptació lliure de l’univers creat per precisament Nolan a Inception. La meva adoració al personatge del superheroi de Krypton (com ja he dit moltes vegades, la versió de 1978 va ser la primera pel·lícula que vaig veure en un cine) em van fer esperar pacientment a més notícies, però dades com el tratge que utilitzaria el personatge, la no utilització de John Williams per la BSO i sobretot el visionat d’un trailer que a molts els va fer babejar, a mi em van desanimar més. Vaig ser molt crític (si teniu temps busqueu opinions meves de quan va sortir el trailer a twitter) i dur. Però vaig esperar.

Man of Steel

Creat per Joe Schuster i Jerry Siegel el 1938, Superman és l’emblema de l’editorial DC Comics i fill d’una època on els habitants d’Estats Units necessitaven creure per damunt de tot en una esperança i en un salvador. Superman és la conseqüència lògica de “La Gran Depressió” americana i una metàfora gens dissimulada de l’història d’un Jesucrist, aquest cop salvador i indestructible amb capa vermella i calçotets per damunt d’unes malles impossibles. No va tardar gaire a ampliar els seus horitzons i en ben poc temps va passar a ser el superheroi mundial per excel·lència, amb un sentit del bé i de la justícia incontestables però tenint ben clar el seu patriotisme a la bandera de les barres i estrelles. El mesianisme i patriotisme de Superman ha estat sempre una part indispensable del personatge, cal tenir-ho en compte, com també cal tenir en compte que a pesar de ser el “pare” de tots els superherois, la visió dels seus creadors i adaptadors enfrontada als seus fans ha generat polèmica.

SUPERMAN

El 1978 i 1980, Richard Donner (i Richard Lester a trossos degut a disputes i el posterior acomiadament del primer) van dirigir les fins ara millors adaptacions del personatge a la pantalla gran i TV fins ara. Les dos primeres parts de la franquícia són ja part de l’història del cinema, sobretot la primera part, amb un cast impresionant (l’inolvidable Christopher Reeve, Margot Kidder, Marlon Brando que va cobrar un sou estratosfèric per l’època, Glenn Ford, Gene Hackman o Terence Stamp) però tendeixen a ser més clàssiques en el sentit cinematogràfic i estètic. Donner (practicament ell va dirigir les dos parts com mostra el Director’s Cur editat en DVD anys més tard) és un artesà del cinema i així ho va deixar ben patent en la fotografia i posicionaments de càmera on un té la sensació d’estar veient cinema clàssic d’alta qualitat. El tractament del personatge oblida qualsevol mesianisme i opta més per un look i narrativa de còmic, i no és que no sigui vàlid, però fuig deliberadament de metàfores (no de personatges, perquè la dualitat de l’identitat de Superman hi és present tota l’estona) per concentrar-se en ser una refèrencia de l’època. Superman va fer història quasi a l’instant, la música inoblidable de John Williams ho va acabar de certificar, aquelles coloraines que volaven a la pantalla a molts ens van il·luminar i van sembrar més llavors de l’amor al cinema. Una obra mestra.

El fet que al 2006 un director més que reputat com Bryan Singer dirigís una versió que no va arribar a les expectatives desitjades (Superman Returns) encara alentava menys a noves versions del personatge, la de Singer no és ni molt menys dolenta, però no està a l’alçada de l’original de Donner. Amb aquestes perspectives reprenia jo Man of steel i així em vaig asseure divendres a veure-la amb dos AMICS en majúscules d’aquesta gran familia que és twitter. Esperançats però amb dubtes.

Dos hores i 20 minuts més tard, qualsevol dubte estava totalment erradicat. Man of steel és una OBRA MESTRA i si, així, de nou en majúscules. I que content estic de dir que estava equivocat, perquè Zack Snyder ha refet el personatge, el còmic i la llegenda de tot arreu i de cap lloc a la vegada. Com a base de qualsevol pel·lícula el seu guió és fonamental, conjugant el mesianisme oblidat en la franquícia original (no és cap casualitat que l’actriu que interpreta a la mare biològica de Kal-El sigui israeliana ni que l’edat del personatge quan es dona a conèixer sigui de 33 anys per exemple) però narrat de forma molt intel.ligent en salts temporals que ens venen a dir que podem conèixer el mite, però no els dubtes que té el protagonista. Els personatges estan tractats de forma molt cuidada, fins i tot el més secundari de tots i ajuden a l’història central que, basicament, és la gran odissea de trobar el nostre lloc a la vida, amb totes les pors i dubtes que això comporta. És en aquest punt on el guió cobra major rellevància, en el triangle del protagonista amb els seus dos pares, que el guien en tot el camí i que està explicat de forma perfecta. Al llibret de David S. Goyer no li sobra ni una coma, és genial, però no menys genial és la visió i el pols narratiu de Snyder sota la batuta de Nolan, els salts temporals i flashbacks estan perfectament encaixats en la cinta i el look del que molts teniem por acaba per ser l’ideal, el to exacte que necessitava Superman per tornar a reviure. En aquest sentit destaca la fotografia amb tonalitats fosques d’Amir Mokri o el muntatge essencial de David Brenner, però sobretot el disseny de producció i la visió conjunta dels seus creadors, Nolan com a visualitzador d’una idea sobre l’home d’acer, i Snyder amb una direcció prodigiosa (sense cap mena de dubte la seva obra mestra) que potència detalls com l’ús de càmera en mà en determinats moments de la pel·lícula o l’homenatge als films originals (la manera de fotografiar Kansas i qualsevol escena entre Jonathan Kent i el seu fill adoptiu o la lluita final entre Zod i Superman) i que regala cinema en estat pur en molts angles i posicions de càmera (atenció al pla de Superman i Zod omplint la pantalla amb Metròpolis destruïda de fons, orgàsmic). La música de Hans Zimmer, una de les coses sobre les que jo tenia més reticències, acaba per ser una festa de notes i acords que encaixa brillantment en el conjunt, una partitura amb el to perfecte. Les interpretacions no desmereixen gens el conjunt, sobretot les del nou Clark Kent, Henry Cavill, mesurat i contingut però elèctric davant la càmera i la de Kevin Costner com a Jonathan Kent, de lluny la millor interpretació de la pel·lícula, el personatge clau que ajuda a entendre les motivacions i pors del protagonista i executat amb una emoció i perfecció difícil de veure en papers de tan curta durada (el moment de la mort ja és increïble i emociona només de pensar-hi), però la resta del cast no es queda enrere, atenció al gens histriònic Michael Shannon com a Zod, espectacular, o als més que correctes Russell Crowe, Amy Adams o Diane Lane, però tots els actors en general ajuden a donar solidesa al conjunt. És evident que no poden faltar les escenes d’acció, però en cap moment vaig trobar que fossin gratuïtes i si fruit dels temps en que vivim, post11S, com tampoc és gratuït que el renaixement (o reinvenció) del personatge hagi tingut lloc durant una crisi mundial molt accentuada (exactament igual que quan va aparèixer el còmic). No plourà mai al gust de tothom i les llibertats a l’hora d’adaptar el personatge no agradaran a tots els públics, però a mi em van encantar, la justa mesura entre metratge, acció i missatge per un film d’aquestes característiques.

A aquestes alçades hi ha una divisió mundial sobre la pel·lícula, però jo us dic una cosa, una persona que havia perdut la fe en el cinema actual em va dir que l’havia recuperat per dues hores i 20 minuts. Man of Steel no és només una obra mestra, estem sent testimonis d’una obra cabdal en l’història del cinema que el temps posarà al lloc on es mereix, perquè senyors, cada minut i segon del seu metratge és èpica pura, amor al cinema i a l’art, als mites i les llegendes, a la nostra existència, al sentit de la vida i al llegat que deixem en ella. El llegat de Krypton és el nostre i Christopher Nolan i Zack Snyder han sigut capaços de fer-ho possible, però si alguna cosa els hi he d’agraïr és que vaig sortir del cinema creient-me aquell nen de 4 anys que a finals dels setanta i principis dels vuitanta estava convençut que podia volar cada cop que veia a l’home d’acer en pantalla. Per una obra mestra i sobretot per això, gràcies. De tot cor.

Les imatges i vídeos utilitzats pertànyen als seus propietaris legals.

Els problemes dels veïns

Fa no gaires dies va estar de plena actualitat l’aprovació del matrimoni homosexual a França i les posteriors protestes per part de grups i sectors d’ultradreta. No és cap novetat que aquest tipus de lleis creïn controvèrsies (injustificades, això si) entre els sectors més reaccionaris i violents de la societat, però de seguida em va cridar l’atenció el fet que a Espanya l’anterior govern aprovés un llei similar l’any 2005 i tingués moltes menys protestes en contra que a França. De tota la vida he sentit que el país veí era un mirall on ens haviem de reflexar, però amb el pas dels anys no cal ser massa erudit per saber que ni mirall ni res, si gratem una mica sense esforç trobarem problemes dignes de per exemple….Espanya.

En realitat la societat francesa no és més que un reflexe de la societat occidental i del seu modus vivendi, però en ocasions portat als extrems. No és només (que Déu n’hi do, ja) que grups d’extrema dreta violenta ocupin els carrers dia si, dia també, per atacar una llei que hauria de ser comú a tots els països del món (a Espanya l’extrema dreta va sortir amb sotanes i les creus, però almenys no es van pegar pels carrers), és per exemple, un racisme amagat que deriva de la política d’immigració dels successius governs francesos, que han apilat milers de nous ciutadans en suburbis de les grans ciutats, especialment Paris, creant ciutadans de segona en drets i oportunitats, que recorda vagament i en comptagotes de tot el que Europa va fugir a mitjans del segle XX. Tot això ha acabat derivant en autèntiques rebel·lions dels suburbis, violentes i impredectibles, que han constatat que el model francés (i de retruc l’occidental) no és de cap manera exemplar.

Però tot i que els nostres veïns vulguin fer-nos creure que la seva existència és molt més idíl·lica que la nostra sense aconseguir-ho en realitat, si que realment van un pas endavant en una cosa, en la capacitat d’autocrítica del món de la cultura i el cinema. I no és que aquí no hi hagi capacitat d’autocrítica, però els francesos la tenen molt més desenvolupada perquè porten exercint-la molts més anys que nosaltres (aquí ens vam passar quasi 40 anys sota els designis d’un fill de puta baixet, calb i que no sabia parlar l’anglés, ah i que era un assassí de masses també), des dels temps de la Nouvelle Vague, de la que ja en parlarem un altre dia extensament, i passant pels fets del “Maig francés”, els cineastes francesos porten gravada al seu ADN la protesta com a gènere cinematogràfic.

 

El 1995, el polifacètic Mathieu Kassovitz dirigeix una obra clau en aquest tipus de cinema, La Haine, obra de culte des de practicament el moment de la seva estrena que basant-se en els disturbis dels suburbis de Paris, narra l’història de tres amics i un arma perduda. Però la gran arma de La Haine és sens dubte la seva síntesi narrativa, la capacitat de retratar en només 1 hora i mitja la societat francesa i tots els seus errors i fatalitats. Amb un estil visual impactant en blanc i negre i amb un storytelling impropi d’un film d’aquestes característiques, Kassovitz anticipa amb cada moviment de càmera o cada pla, el que passarà als seus protagonistes, i cada raconet de la cinta és una petita gran metàfora, des del començament amb el pla contrapicat del personatge de Saïd Taghmaoui discutint amb dos veïns en una plaça, o la simbologia del local cremat del personatge de Hubert Koundé o la reiteració de la foscor dels túnels amb Vincent Cassel. La seva estructura de tragèdia i la seva escenificació en un món de blanc i negre però carregat de grisos, la fan una obra cabdal en el cinema francés i mundial de protesta, una obra única i indispensable amb un guió perfecte. De la multitud d’exemples que ens dona més el cine gal, he volgut avançar en el temps fins quasi avui en dia per tocar dos pel·lícules que analitzen problemàtiques dels suburbis i la societat des de diferent prisma, Un prophète (2009) i Intouchables (2011). De la segona ja en vaig escriure en un parell d’entrades, però simplement volia recordar la seva capacitat per introduïr el tema dels suburbis francesos en una comèdia sense que resulti massa forçat (i perquè no, el ja nombrat tema de fer una pel·lícula sobre una persona que no pot caminar i fer-ne una de les millors comèdies de l’any), però la primera és un film especial. Dirigida per Jacques Audiard és una obra contundent, plena de simbologies sobre tota la problemàtica real francesa, des de les màfies, passant pel problema cors o de nou el problema dels suburbis i com generen ciutadans de segona en tots els aspectes de la vida. Però si a La Haine el guió era perfecte, aquí se surt dels límits, no li sobra ni una sola línia de diàleg, ni un sol minut de metratge (i dura una estona) i amb un muntatge espectacular (fins i tot amb un ús del so impactant, especialment en una escena clau quasi al final) genera un film imprescindible per entendre que passa a l’altre costat dels Pirineus però també per saber com es fa una pel·lícula que generi missatge potent i qualitat cinematogràfica a la vegada, amb una direcció brillant i unes interpretacions increibles (especialment la del protagonista, Tahar Rahim, que evoluciona el seu personatge de forma molt súbtil però notable del principi fins al final d’una manera brillant) Un prophète és un film necessari i únic en la seva espècie.

No seria d’estranyar que en no gaire temps sortís alguna pel·lícula a França parlant del que ha passat aquests dies amb la violència i agressions contra homosexuals, perquè és tan cert que disten molt de ser la societat modèlica que molts cops volen fer creure a la resta com que tenen una capacitat innata de l’autocrítica cinematogràfica, i a més de qualitat. I és que, com he dit abans, no és que aquí no tinguem autocrítica al cinema, però la tenim més esmorteïda, clarament més esmorteïda, potser perquè les subvencions ajuden a calmar a les feres, però clar, abans hi han d’haver feres (Berlanga, wish you were here)….Si val, els francesos es miren el melic, però després fan pel·lícules on ho denuncien, i no tindré cap problema en canviar d’opinió quan aquí passi el mateix. Us imagineu una pel·lícula sobre Bankia, els papers del Bárcenas, el mangoneig de la política i banca del país sense péls a la llengua i a sobre ben feta? Doncs això.

 

El barroc australià

El dia que vaig saber que el director australià Baz Luhrmann tornava a escena per adaptar el clàssic de F.Scott Fitzgerald The great Gatsby, un somriure entre maliciós i esperançat se’m va dibuixar als llavis. Luhrmann exemplifica com cap altre director el que significa trencar amb les normes cinematogràfiques i sortir-ne triomfant en una impossible mescla de focs d’artifici, sobrecarregament artístic i capes de colors i música inacabables, i al mateix temps lidera una generació de directors australians desacomplexada i de gran nivell (Stephan Elliot amb The adventures of Priscilla, Queen of the desert o P.J.Hogan amb Muriel’s Wedding en són membres destacats, també) que van irrompre a mitjans dels 90 enmig del panorama internacional. Però el director de Moulin Rouge poseeix un toc únic que el fa diferent en la seva espècie, un visionari, un barroc, un poeta visual. Un cocktail explosiu.

La seva primera pel·lícula i amb la que va cridar l’atenció de Hollywood, Strictly Ballroom, és potser la més “clàssica” dins del seu repertori, una història d’amor ambientada al món dels concursos de ball australians al ritme de la cançó Love is in the air que no destaca especialment per les seves qualitats artístiques i que li va servir per començar a moldejar la seva carrera. L’any 1996 dirigeix la més revolucionària adaptació del Romeo and Juliet de Shakespeare amb Romeo + Juliet, ambientada en una suposada Verona (Verona Beach) actual que recorda molt clarament a Los Angeles en un clima d’extrema violència i d’enfrontament entre bandes (un gens dissimulat homenatge a un altra versió del clàssic, West Side Story) i que narra de forma molt intel·ligent l’història d’amor impossible més famosa, amb el text clàssic. Luhrmann hi conjuga un look sobrecarregat, molt al estil dels 90, amb armes, violència, un muntatge vertiginós i una fotografia irreal, però basa la seva obra en la direcció artística i el guió. Tan important és que els personatges recitin les línies de l’obra tal com Shakespeare les va plasmar, com que el vestuari, l’atrezzo o l’estètica estiguin a la mateixa alçada per acabar generant un film únic. Un altra clau de la pel·lícula va ser el seu repartiment i sobretot la parella protagonista, uns llavors emergents Claire Danes i Leonardo DiCaprio que van dotar a la pel·lícula d’unes interpretaciones fresques i que encaixen perfectament dins del conjunt (la moltes vegades oblidada labor de càsting) i que donen fe de la capacitat del seu director per tenir una visió única.

L’any 2001 dirigeix la seva millor pel·lícula, Moulin Rouge. El ja marcat barroc i sobrecarregat look del seu segon film, arriba aquí a quotes estratosfèriques en una adaptació, que porta a límits insospitats el terme “lliure”, de l’univers del cèlebre cabaret parisí i la vida bohèmia del segle XIX. De nou Luhrmann explora temes com l’amor, el destí, la fatalitat o les passions humanes i de nou utilitza un “collage” impossible, amb la fotografia, el muntatge, la direcció artística o els efectes especials, però aquest cop al servei de la música i l’espectacle. Perquè Moulin Rouge és sobretot un homenatge als musicals (tal com Romeo + Juliet és un homenatge a la literatura) però fet des de l’inconfundible visió del director australià, mesclant temes de música moderna i alguna que no ho és tant, aconsegueix un popurri deliciós, un festival pels sentits, un plat que no deixa a mitges, o t’agrada amb bogeria (com a un servidor) o l’odies amb totes les teves forces. De nou amb un repartiment clau (John Leguizamo de nou en papers secundaris o Jim Broadbent) on torna a destacar la parella protagonista, aquest cop Nicole Kidman i Ewan McGregor i que demostra (de nou) les habilitats del director en el treball amb els actors. Diguin el que diguin, Moulin Rouge és una obra mestra que tot i la seva “joventut” ja és atemporal, digna successora dels grans musicals de la Metro als quals rendeix homenatge i que és un cant a la vida i a l’amor. Barroc cinematogràfic pur, una obra única.

Lamentablement Baz Luhrmann no va poder mantenir el nivell amb Australia (2008) on dona traços de la seva visió però on no acaba de trobar mai el pols narratiu. Perquè aquest és el gran problema de la cinta, la seva narrativa, que sense cap mena de dubte deriva de la seva llarga durada (el director clama que els dirigents de l’estudio no van deixar-li estrenar la versió que ell volia, amb el que podem suposar que encara hauria sigut més llarga) un guió que no està a l’alçada (Luhrmann va escriure el llibret junt amb tres guionistes més i sense el seu col·laborador habitual, Craig Pearce) i l’incapacitat per donar consistència al conjunt. El to èpic recorda clarament a la narrativa de David Lean, però tot i que aconsegueix moments i seqüències impresionants (la manera de fotografiar el desert o com fa interactuar els actors amb el paisatge), no acaba mai d’encaixar totes les peces i es queda amb prometedora i res més. Ni tan sols la química explosiva entre la parella (australiana) protagonista, Nicole Kidman i Hugh Jackman, salva el conjunt.

Amb aquests precedents vaig asseure’m fa uns dies a visionar The Great Gatsby, i si, Lurhmann recupera la màgia de la seves primeres pel·lícules, però no, no ho fa del tot. El look de la bogeria desenfrenada dels anys 20 americans encaixa perfectament en l’estil del director, i així en deixa constància en una primera hora vertiginosa de moviments de càmera opulents i festius com els escenaris i protagonistes que retrata. Craig Pearce retorna per millorar al conjunt, però tot i que el guió és molt bo, l’excessiva (un error on el director torna a recaure) durada del film li fa perdre potència. Visualment i musicalment impactant, el Gatsby de Baz Luhrmann beu més de Citizen Kane (la combinació de muntatge, fotografia o direcció artística) que de la pel·lícula de 1974 (protagonitzada per Robert Redford i Mia Farrow) i el llibre que la precedeixen, i és la combinació d’elements com de nou l’ús de la música moderna o un look colorista amb plans impossibles que la fa altament recomanable. A destacar de nou el treball dels actors, amb un excel·lent DiCaprio o la perfecta Carey Mulligan, però l’incapacitat del director per retallar metratge, acaba per fer ressentir al film, i el que hauria pogut arribar a un altra obra mestra, es queda en un notable baix. Amb tot, s’ha de tornar al cinema a disfrutar del barroc australià d’ull i cervell privilegiats i deixar-se emportar per la seva màgia, aquest cop potser no tan perfecta com abans, però única i inconfundible. Autèntica.

La veu

Hi ha una escena clau a la pel·lícula Ratatouille en la que brillantment i sense paraules, un dels personatges protagonistes viatja als seus records d’infància només en degustar un menjar molt especial. No és  només que sigui brillant, exemplifica perfectament la sensació única d’evocar records de quan no s’aixecava un pam de terra, els somnis no eren quimeres i el món era perfecte.

Aquesta mateixa i única sensació és pot experimentar de moltes maneres, formes i colors, però sense cap dubte una de les més dolces i curioses és amb la veu dels doblatges de cinema i TV. I per damunt de totes elles, Constantino Romero.

Constantino Romero

Ahir al matí ens despertàvem amb la notícia de la pèrdua irreparable d’un dels millors dobladors (sinó el millor)  de tota l’història. No és només la desaparició d’un artista enorme  (doblador, actor, presentador), és el final d’una veu, d’una espècie de llum espiritual que va guiar als que vam nèixer als anys setanta, vam crèixer als anys vuitanta i vam entrar a l’adolescència als noranta. Romero va ser el doblador de personatges tan mítics com Harry Callahan a la saga Dirty Harry (i també doblador habitual del mestre Eastwood, que va mostrar la seva admiració en més d’una ocasió per la qualitat del doblatge), Darth Vader a Star Wars, el rei Mufasa a The lion king o Roy Batty a Blade Runner entre molts altres i va donar un toc diferenciador a cada personatge, irrepetible. La seva veu profunda, càlida i masculina va ascendir rapidament als altars de la cultura popular i costa molt separar avui en dia el personatge del doblador d’Albacete.

En un tema polèmic com és el del doblatge (tots sabem que per apreciar en tot el seu esplendor una pel·lícula la VO és l’únic camí, però és de justícia dir que hi ha doblatges que són peces d’art), Constantino Romero va aconseguir que fins i tot els fans més radicals de la Versió Original reconeguessin el seu treball, la seva genialitat i es va guanyar a pols el respecte de tothom. Avui ens queda tristor i una mica de buidor interior per la marxa d’aquest geni amb veu de Déu, però el seu llegat continua viu i ens continuarà fent reviure moments màgics de la nostra infantesa. El monòleg final de Rutger Hauer/Roy Batty a Blade Runner parlava de que havia vist coses que no podriem creure mai i que es perdrien com llàgrimes en la pluja, jo dic que l’obra de Constantino Romero seria equiparable a veure naus en flames més enllà d’Orion, però que mai es perdrà com llàgrimes en la pluja. És hora de morir Tino, però no t’oblidarem mai.

 

Les imatges i videos utilitzats pertanyen als seus propietaris legals

Sant Jordi i els rossinyols

Cada 23 d’abril a Catalunya celebrem la Diada de Sant Jordi. La Diada, el cavaller, la princesa, el drac, la rosa, el llibre…perquè Sant Jordi no és només un dels dies més especials de Catalunya, també és el dia del llibre, un dia de celebració de la cultura per damunt de tot, un dia singular i com a tal se l’ha d’honrar de la manera que es mereix.

I pensant en llibres, contes i semblants, el meu cap malalt de cinema sempre pensa en les adaptacions que han produït a la pantalla gran, de llibres i obres magnífiques que s’han transformat en pel.lícules o sèries i que en la majoria dels casos han donat resultats inferiors a la qualitat de l’obra original. Aquesta màxima sol ser un denominador comú en qualsevol tipus d’adaptació, se sol dir allò de que “el llibre sempre és millor que la pel.lícula” i en molts casos es compleix, però no sempre és així i abunden els films adaptats de llibres que resulten ser obres mestres o d’excel.lent factura. Tot i això, quan ens trobem un llibre excel.lent que produeix una pel.lícula excel.lent, cal parar-nos i disfrutar-ho com un petit plaer de la vida, no és que n’hi hagi pocs, però tampoc n’hi ha molts i d’entre la multitud d’exemples que podria posar, un està per damunt de tots, To kill a mockingbird.

To kil a mockingbird és una magnífica novel.la amb tocs autobiogràfics de Harper Lee, guanyadora del Premi Pulitzer i que retrata a la perfecció la vida rural d’un poble del Sud d’Estats Units durant la Gran Depressió. No és només el retrat d’una manera de viure narrat amb una prosa excel.lent, és un alegat contra el racisme, sobre la fi de l’innocència i sobre el bé i el mal, poblat d’uns personatges inolvidables i que evoca als records d’un temps passat dur i entranyable a la vegada. Basicament és una obra mestra de la literatura americana del segle XX i només per això mateix, adaptar el llibre al cinema ja significava una empresa com a mínim dificultosa en tant que era molt complicat igualar la qualitat de l’obra original.

To kill a mockingbirdPerò quasi inmediatament després de la seva publicació, el llavors poc conegut Alan J.Pakula va agafar les regnes de la producció amb Robert Mulligan en tasques de direcció i Horton Foote fent potser la feina més difícil, adaptar el text de Lee a la gran pantalla. El guió de Hoote és un dels pilars bàsics de la pel.lícula i captura l’essència del llibre original d’una manera asombrosa (tal com descriu perfectament un dels millors documentals fets sobre la novel.la i el film, A fearful simetry, que podeu trobar en nombroses edicions en dvd o blu-ray de la pel.lícula), treient tot l’esperit, mantenint quasi totes les parts més importants (poques variacions fa) i donant un poc sutil toc literari al conjunt (per exemple amb l’utilització de la veu en off de la protagonista). Un altre dels pilars de tot plegat és la direcció de Mulligan, pausada però plena d’intensitat i que utilitza la fotografia en blanc i negre i el llenguatge visual de la cinta per captar les emocions d’una manera poques vegades vista en el cinema. Mulligan mou la càmera d’una manera que mai és gratuïta en una barreja de nostàlgia i sentiments dels que parla el llibre (per exemple en la brillant seqüència dels títols de crèdit inicials, feta per Stephen Frankfurt, tota una declaració d’intencions i una metàfora visual que deixa sense paraules) i no ens oblidem tampoc de la brillant i emotiva música d’Elmer Bernstein (un altre que es mereix un lloc a l’història, un geni). Però de tots els pilars sòlids i robustos que aguanten el film, un destaca per sobre de la resta, Gregory Peck.

To kill a mockingbird

to kill a mockingbirdSegurament Harper Lee no va escriure el llibre pensant que Gregory Peck seria Atticus Finch, però el que si és segur és que des del moment que es va triar a l’actor per interpretar a l’advocat protagonista, l’autora va estar més que contenta. Anys més tard i amb una llarga amistat a les espatlles fruit del treball de l’actor al film, Lee diria que durant molt de temps mai va acabar de desxifrar la qualitat que va aportar Peck al personatge però que sens dubte el va fer especial (entre d’altres va guanyar l’Oscar al millor actor l’any 1962), fins que un dia va adonar-se que quan va interpretar a Atticus Finch, realment, Gregory Peck s’interpretava a ell mateix. Aquesta anècdota il.lustra molt bé la qualitat de l’interpretació de l’actor, l’humanitat que hi aporta o els matisos que s’hi poden trobar, no és un paper histriònic o exagerat, és el paper d’un home normal ple d’humanitat i amb un fort sentit de la justícia, que té a les mans l’educació de dos fills sense mare en un petit poble sureny, racista però al mateix temps entranyable. I és aquí on radica tot, en el paper de Peck, enfrentat a la cara fosca dels èssers humans d’una manera tranquila, serena i amb una profunda creència en el bé i en el mateix ritme de la pel.lícula i el llibre, que flueix tranquil i entranyable (com el lloc on passa l’acció) però que s’altera pels fets que la sacsegen i es capaç de no deixar-se emportar per la maldat que ho intenta embrutar tot.

La gran metàfora de tota l’obra en conjunt, no matar els rossinyols perquè l’únic que fan és cantar i alegrar-nos la vida és una lliçó aplicable a molts aspectes de la vida, de qualsevol àmbit i condició, però a mi em sembla molt apropiada pel tema amb el que començava el blog. To kill a mockingbird no és només (per mi) el millor llibre mai adaptat a la gran pantalla, és un crit de defensa per totes les coses bones que ens passen a la vida, perquè les protegim i no acabem amb elles. Com la cultura. Com les tradicions. Com Sant Jordi.

 

Les imatges i videos utilitzats pertànyen als seus propietaris legals

Un castell màgic en una terra llunyana

La setmana passada la meva filla va estar malalta uns quants dies i per conseqüent em vaig quedar amb ella llargues estones. Depenent de com se sent el malalt es pot matar el temps de moltes maneres i que a casa hi hagi molts dvds i Blu-rays ajuda en la labor, la veritat. Com que pobreta ho va passar força malament, no estava per res més que visionar TV o pel.lícules, i en això vam dedicar el nostre temps força estona.

 

Un dels films que vam veure va ser Princess and the frog (bonissima, totalment recomanable) i vaig notar que encara que la meva filla es trobava malament, quan va aparèixer el logo de Disney Pictures en pantalla, es va animar lleugerament. El fet és que jo mateix m’animava i experimentava una lleugera sensació de deja vú de la meva infantesa, sensació que d’altra banda no és que sigui una novetat, però em va fer rumiar en la capacitat que té Disney i el seu castell com un dels seus distintius més emblemàtics, per fer somiar o recordar temps d’infantesa o de fantasia. Un poder enorme.

Els clàssics Disney, ja sigui en curtmetratges, pel.lícules de llarga durada o els clàssics moderns com la companyia bateja a les produccions de nova fornada, són autèntiques creacions destinades a fer somiar, encara que a vegades (i parlo sobretot dels clàssics més antics) el seu missatge sigui reprobable en alguns aspectes (racista i misogin en molts casos). Precisament aquest missatge ambigu fa que tingui més mèrit l’acceptació que tenen entre el públic, Disney ha pogut ser misogin o racista si, però ha calat molt més en el públic la seva manera de parlar de l’amistat, el companyerisme, l’amor o la vida per posar alguns exemples i les seves obres són amb nosaltres des de ben petits, ensenyant-nos a somiar, curiosament adaptant un munt d’històries que ja estaven escrites i adaptant-les a la seva manera. Des de Snow White and the seven dwarfs (1939) fins als nostres dies, el conte que ens explica la factoria del ratolí Mickey és com una readaptació constant d’ell mateix, amb princeses, prínceps, bruixes, molts animalons i una manera de crear destinada a tots els públics, però sobretot als més petits de la casa.

Ni vull ni puc triar quines són les millors pel.lícules de la Disney, personalment a mi m’agraden quasi totes, i ja no diguem a la meva filla, des de Bambi fins a Peter Pan, des de  Sleeping Beauty (bé, si m’hagués de quedar amb una potser triaria aquesta, només pel seu disseny, us del color o direció artística en general, una obra mestra i d’art en cada fotograma) fins a Tangled (una altra joia moderna de la companyia de l’oncle Walt, si no l’heu vist, ja tardeu), és difícil quedar-se amb una, però el que està clar és que comparteixen totes la seva capacitat per fer somiar de forma quasi automàtica (no parlo de tota la seva maquinaria perquè ho deixo per altres post, des de Pixar, la compra de Lucasfilm o Marvel, o el seu misteriós i únic creador, Walt Disney) i és aquesta la seva millor i més gran virtut. Disney és com l’aire que respirem, està amb nosaltres practicament des de que tenim els primers records i encara que molts hi puguin veure una habilidosa operació comercial (ei, que en part també ho és, no fotem), jo em quedo de manera molt innocent amb una forma de crear i escampar somnis per totes les edats i èpoques. Es diu ràpid, però avui en dia i potser cada dia de la nostra vida, somiar és un dels puntals que defineix la nostra existència, Disney només aporta una mica de combustible a tot plegat.

Les imatges o videos utilitzats pertanyen als seus propietaris legals

A contracorrent

Cinema Paradiso és una obra mestra de tals dimensions que fins i tot amaga una profètica i amarga veritat sobre el setè art en els nostres temps. Quan la vaig veure per primer cop em vaig sentir irremediablement connectat a ella i em va semblar una pel.lícula única, d’una sensibilitat especial, cinema que toca la fibra parlant de cinema. En el fons Cinema Paradiso no és una història d’amor a l’ús (aquesta és la raó per la qual el Director’s Cut és inferior a la versió estrenada en sales, perquè dóna més importància a la part equivocada) perquè encara que la trama n’inclogui una, la verdadera és entre el protagonista i el cinema no només com a art, sinó també com a experiència vital, com a fenomen cultural i de masses i com una manera de viure durant dues hores en la foscor d’una sala amb l’única llum d’un projector. Amb el temps, el film de Giuseppe Tornatore ha esdevingut un film de culte capaç d’arribar a grans i petits, practicament ningú s’escapa del seu embruix després d’haver-la vista i no són pocs els que diuen que si tens ganes de plorar de gust, el millor és visionar les desventures de Totò i Alfredo amb la música (perfecta) de fons d’Ennio Morricone.

Però quan un s’eixuga les llàgrimes després dels dos màgics minuts finals, queda la sensació d’una premonició, perquè Cinema Paradiso ensenya a estimar el cinema però al mateix temps mostra cap on s’encamina. En una gran metàfora (SPOILER) a l’enterrament final, l’autor ens diu que no només ha mort un dels protagonistes, sinó també el una manera d’entendre el setè art (o almenys ho està fent) i el que a finals dels anys 80 semblava melancolia de temps passats (que també ho era, no ens enganyem), avui en dia resulta un fatídic recordatori de que allò no era només nostàlgia, també mirava cap al futur  amb signes profetitzadors.

Què és anar al cinema avui en dia? En el millor dels casos i amb bona sort, dues hores ben invertides. Per varies raons anar a tancar-se en una sala a fosques i disfrutar d’una experiència en altres temps única s’ha convertit en un privilegi, en una estupidesa o fins i tot en molts casos en una tortura. Tinc molt clar que són molts factors els que s’han ajuntat per arribar a aquesta trista tesitura, per exemple entrades que no haurien de valer el que valen, falta d’oferta en molts llocs (el tema de les versions doblades i originals o simplement l’impossibilitat que tenim a comarques de veure les mateixes pel·lícules que a les ciutats importants) o la falta d’educació a l’hora de seure i mirar cinema (per què coi la gent va al cinema a comportar-se com si estigués en una festa d’universitaris?) per posar alguns exemples, però per molt que remeno i remeno jo encara no he trobat cap raó que em faci quedar a casa. Potser hi aniré menys que abans perquè no sempre em serà possible, però encara que nedi a contracorrent la màgia i la fascinació que em provoca seure en una butaca i disfrutar d’una projecció en una pantalla d’uns quants metres és inigualable a qualsevol altra manera de visionar cinema (i de moltes coses a la vida, però això ja és un altra història). I és que s’ha perdut (o més ben dit ens han fet perdre) l’essència del que era anar al cinema, i això, simplement, provoca una gran i profunda tristesa.

El tema de que ha baixat la qualitat de les pel·lícules, per mi, francament, no és ni de lluny la clau en tot això. Des de que es van començar a vendre entrades de cinema fins ara hi han hagut pel·lícules bones, dolentes i per tots els gustos, avui en dia simplement disfrutem de més plataformes de visionat (el que no té perquè ser un obstacle) i per tant crec firmement que el preu de les entrades podria ser un factor diferencial a l’hora de canviar les tendències actuals. Si més no seria un reclam (durant dos o tres dies l’any els cinemes posen un preu irrisori a les entrades i les sales estan a reventar) i un principi per educar o reeducar a molta gent (i ho dic amb tot el respecte, que consti) a disfrutar d’un concepte com el “d’anar al cinema”, que ara sembla perdut en la distància i l’oblit però que ha sigut part fonamental en la nostra cultura contemporània. Perquè si tal com es preveu, tot això acaba seguint la tendència que portem ara, cada cop serem menys els que nedem a contracorrent. I potser arribarà el dia en que ni tan sols tindrem cap tipus de corrent a la que seguir o rebel·lar-nos, i llavors, com sempre, ho lamentarem.