Farà cosa d’uns mesos va saltar la notícia de que la Warner estava en fase inicial d’un nou projecte molt esperat, la nova adaptació de Superman, que titularia Man of steel i que seria dirigida per Zack Snyder sota la batuta en la producció de Christopher Nolan. La meva primera reacció va ser d’un escepticisme moderat, sóc fan de Nolan amb un fervor quasi religiós i Snyder em sembla un visionari notable, però les seves últimes pel·lícules (Sucker Punch i The Dark Knight rises) no van ser el que el públic i crítica esperaven d’elles, sobretot la cinta d’Snyder, una nefasta pseudoadaptació lliure de l’univers creat per precisament Nolan a Inception. La meva adoració al personatge del superheroi de Krypton (com ja he dit moltes vegades, la versió de 1978 va ser la primera pel·lícula que vaig veure en un cine) em van fer esperar pacientment a més notícies, però dades com el tratge que utilitzaria el personatge, la no utilització de John Williams per la BSO i sobretot el visionat d’un trailer que a molts els va fer babejar, a mi em van desanimar més. Vaig ser molt crític (si teniu temps busqueu opinions meves de quan va sortir el trailer a twitter) i dur. Però vaig esperar.
Creat per Joe Schuster i Jerry Siegel el 1938, Superman és l’emblema de l’editorial DC Comics i fill d’una època on els habitants d’Estats Units necessitaven creure per damunt de tot en una esperança i en un salvador. Superman és la conseqüència lògica de “La Gran Depressió” americana i una metàfora gens dissimulada de l’història d’un Jesucrist, aquest cop salvador i indestructible amb capa vermella i calçotets per damunt d’unes malles impossibles. No va tardar gaire a ampliar els seus horitzons i en ben poc temps va passar a ser el superheroi mundial per excel·lència, amb un sentit del bé i de la justícia incontestables però tenint ben clar el seu patriotisme a la bandera de les barres i estrelles. El mesianisme i patriotisme de Superman ha estat sempre una part indispensable del personatge, cal tenir-ho en compte, com també cal tenir en compte que a pesar de ser el “pare” de tots els superherois, la visió dels seus creadors i adaptadors enfrontada als seus fans ha generat polèmica.
El 1978 i 1980, Richard Donner (i Richard Lester a trossos degut a disputes i el posterior acomiadament del primer) van dirigir les fins ara millors adaptacions del personatge a la pantalla gran i TV fins ara. Les dos primeres parts de la franquícia són ja part de l’història del cinema, sobretot la primera part, amb un cast impresionant (l’inolvidable Christopher Reeve, Margot Kidder, Marlon Brando que va cobrar un sou estratosfèric per l’època, Glenn Ford, Gene Hackman o Terence Stamp) però tendeixen a ser més clàssiques en el sentit cinematogràfic i estètic. Donner (practicament ell va dirigir les dos parts com mostra el Director’s Cur editat en DVD anys més tard) és un artesà del cinema i així ho va deixar ben patent en la fotografia i posicionaments de càmera on un té la sensació d’estar veient cinema clàssic d’alta qualitat. El tractament del personatge oblida qualsevol mesianisme i opta més per un look i narrativa de còmic, i no és que no sigui vàlid, però fuig deliberadament de metàfores (no de personatges, perquè la dualitat de l’identitat de Superman hi és present tota l’estona) per concentrar-se en ser una refèrencia de l’època. Superman va fer història quasi a l’instant, la música inoblidable de John Williams ho va acabar de certificar, aquelles coloraines que volaven a la pantalla a molts ens van il·luminar i van sembrar més llavors de l’amor al cinema. Una obra mestra.
El fet que al 2006 un director més que reputat com Bryan Singer dirigís una versió que no va arribar a les expectatives desitjades (Superman Returns) encara alentava menys a noves versions del personatge, la de Singer no és ni molt menys dolenta, però no està a l’alçada de l’original de Donner. Amb aquestes perspectives reprenia jo Man of steel i així em vaig asseure divendres a veure-la amb dos AMICS en majúscules d’aquesta gran familia que és twitter. Esperançats però amb dubtes.
Dos hores i 20 minuts més tard, qualsevol dubte estava totalment erradicat. Man of steel és una OBRA MESTRA i si, així, de nou en majúscules. I que content estic de dir que estava equivocat, perquè Zack Snyder ha refet el personatge, el còmic i la llegenda de tot arreu i de cap lloc a la vegada. Com a base de qualsevol pel·lícula el seu guió és fonamental, conjugant el mesianisme oblidat en la franquícia original (no és cap casualitat que l’actriu que interpreta a la mare biològica de Kal-El sigui israeliana ni que l’edat del personatge quan es dona a conèixer sigui de 33 anys per exemple) però narrat de forma molt intel.ligent en salts temporals que ens venen a dir que podem conèixer el mite, però no els dubtes que té el protagonista. Els personatges estan tractats de forma molt cuidada, fins i tot el més secundari de tots i ajuden a l’història central que, basicament, és la gran odissea de trobar el nostre lloc a la vida, amb totes les pors i dubtes que això comporta. És en aquest punt on el guió cobra major rellevància, en el triangle del protagonista amb els seus dos pares, que el guien en tot el camí i que està explicat de forma perfecta. Al llibret de David S. Goyer no li sobra ni una coma, és genial, però no menys genial és la visió i el pols narratiu de Snyder sota la batuta de Nolan, els salts temporals i flashbacks estan perfectament encaixats en la cinta i el look del que molts teniem por acaba per ser l’ideal, el to exacte que necessitava Superman per tornar a reviure. En aquest sentit destaca la fotografia amb tonalitats fosques d’Amir Mokri o el muntatge essencial de David Brenner, però sobretot el disseny de producció i la visió conjunta dels seus creadors, Nolan com a visualitzador d’una idea sobre l’home d’acer, i Snyder amb una direcció prodigiosa (sense cap mena de dubte la seva obra mestra) que potència detalls com l’ús de càmera en mà en determinats moments de la pel·lícula o l’homenatge als films originals (la manera de fotografiar Kansas i qualsevol escena entre Jonathan Kent i el seu fill adoptiu o la lluita final entre Zod i Superman) i que regala cinema en estat pur en molts angles i posicions de càmera (atenció al pla de Superman i Zod omplint la pantalla amb Metròpolis destruïda de fons, orgàsmic). La música de Hans Zimmer, una de les coses sobre les que jo tenia més reticències, acaba per ser una festa de notes i acords que encaixa brillantment en el conjunt, una partitura amb el to perfecte. Les interpretacions no desmereixen gens el conjunt, sobretot les del nou Clark Kent, Henry Cavill, mesurat i contingut però elèctric davant la càmera i la de Kevin Costner com a Jonathan Kent, de lluny la millor interpretació de la pel·lícula, el personatge clau que ajuda a entendre les motivacions i pors del protagonista i executat amb una emoció i perfecció difícil de veure en papers de tan curta durada (el moment de la mort ja és increïble i emociona només de pensar-hi), però la resta del cast no es queda enrere, atenció al gens histriònic Michael Shannon com a Zod, espectacular, o als més que correctes Russell Crowe, Amy Adams o Diane Lane, però tots els actors en general ajuden a donar solidesa al conjunt. És evident que no poden faltar les escenes d’acció, però en cap moment vaig trobar que fossin gratuïtes i si fruit dels temps en que vivim, post11S, com tampoc és gratuït que el renaixement (o reinvenció) del personatge hagi tingut lloc durant una crisi mundial molt accentuada (exactament igual que quan va aparèixer el còmic). No plourà mai al gust de tothom i les llibertats a l’hora d’adaptar el personatge no agradaran a tots els públics, però a mi em van encantar, la justa mesura entre metratge, acció i missatge per un film d’aquestes característiques.
A aquestes alçades hi ha una divisió mundial sobre la pel·lícula, però jo us dic una cosa, una persona que havia perdut la fe en el cinema actual em va dir que l’havia recuperat per dues hores i 20 minuts. Man of Steel no és només una obra mestra, estem sent testimonis d’una obra cabdal en l’història del cinema que el temps posarà al lloc on es mereix, perquè senyors, cada minut i segon del seu metratge és èpica pura, amor al cinema i a l’art, als mites i les llegendes, a la nostra existència, al sentit de la vida i al llegat que deixem en ella. El llegat de Krypton és el nostre i Christopher Nolan i Zack Snyder han sigut capaços de fer-ho possible, però si alguna cosa els hi he d’agraïr és que vaig sortir del cinema creient-me aquell nen de 4 anys que a finals dels setanta i principis dels vuitanta estava convençut que podia volar cada cop que veia a l’home d’acer en pantalla. Per una obra mestra i sobretot per això, gràcies. De tot cor.
Les imatges i vídeos utilitzats pertànyen als seus propietaris legals.
AFTER HOURS 