Primavera

Allò tantes vegades dit i repetit de que la primavera altera molt més que les al.lèrgies i els nassos del personal és una veritat com un temple. Amb l’arribada de la nova estació i les primeres calors (tot i que amb el canvi climàtic aquesta història ha quedat una mica desdibuixada) no només floreixen les flors, sinó les passions més ocultes, el romanticisme de postal i els desitjos més incontrolables, de tot una mica vaja. I si realment dona que pensar en algún semblant cinematogràfic, aquestes són, sense cap dubte, les grans històries d’amor a la pantalla gran.

Vagi per endavant que (i em remeto a la literatura, música o teatre) l’amor com a força de la naturalesa sempre ha sigut una gran font d’inspiració a tot tipus d’arts, potser la que més, però per mi i sospito molta gent, el que sempre ha funcionat són les tragèdies o desenllaços cruels que Cupido o algú dels seus sequaços a perpetrat amb nocturnitat i alevosia. Des de Shakespeare amb el seu Romeo and Juliet, la força dels sentiments sempre ha funcionat molt millor i amb més matisos quan ha anat lligada a desgràcies i finals infeliços, i el cinema només ha sigut una extensió normal d’aquest subgènere dins del segle XX i ara ja XXI.

El tema és que podriem estar fins d’aquí a 10 dies posant pel.lícules i pel.lícules, i sé que a alguns us agrada quan m’agafen els atacs de bogeria i em poso a escriure volums d’enciclopèdia (només a alguns, eh…) però avui he decidit fer un rànking de pel.lícules romàntiques, d’amor o desgràcies del cor, com ho preferiu vosaltres. Som-hi.

L’any 1994 aquesta petita joia dirigida per Richard Attenborough i interpretada per Debra Winger i Anthony Hopkins, passava sense pena ni glòria per les nostres pantalles i encara avui el temps no l’ha posada al seu lloc.Shadowlands narra la relació de l’escriptor anglès C.S.Lewis (autor de la sèrie de llibres de The Narnia Chronicles) amb la seva esposa americana Joy Gresham, que va morir de càncer al poc temps d’haver contret matrimoni. La particularitat de la pel.lícula és que reflexa de forma sublim i pausada una història intensa, ambientada en l’Oxford dels anys 50 i rodejada de tradicions i religió, on dos persones de móns completament diferents convergeixen en un destí cruel. Attenborough demostra el seu nivell narratiu amb una història plena de sentiments i al mateix temps austera i senzilla en la manera d’expressar-los, continguda com el purità Oxford que retrata i intensa en el seu interior com els sentiments dels seus personatges. Una obra mestra a descobrir.

Devastadora i brillant. Aquests són els primers adjectius que a un li venen al cap quan pensa en The reader. Basada en la novel.la de Bernhard Schlink i adaptada en un guió de David Hare, el primer que s’ha de destacar és el seu nivell cinematogràfic, amb el guió ja esmentat, una direcció d’Stephen Daldry sobria i molt intel.ligent donant tot el pes a l’història i l’inmensa interpretació de Kate Winslet que li va valer un Oscar. L’actriu despulla el seu interior i el seu cos a la càmera i entrega tota la seva energia a crear un personatge que atrapa per la seva complexitat i pels seus grisos. Perquè és aquí on resideix el verdader poder de The Reader, en els seus grisos, els seus matisos complexes i en el joc de dualitats que planteja constantment a l’espectador, de com una història d’amor pura en sentiments però de dubtosa moralitat pot convertir-se en un malson de crims de guerra i on res és el que aparenta. La verdadera essència de l’amor, perquè d’alguna manera triomfa a pesar de tota la maldat que el rodeja. Imprescindible.

Probablement un dels clàssics més famosos de l’històra i una obra mestra cabdal

per entendre el setè art. Casablanca va ser produïda i estrenada durant la 2a Guerra Mundial i narra “l’història d’amor” per excel.lència en temps de guerra. Després d’una el.laboració de guió caòtica, la mà mestra de Michael Curtiz amb les memorables interpretacions d’un repartiment únic encapçalat per Ingrid Bergman i Humphrey Bogart, van donar a la pel.lícula una llum pròpia, plena de frases, escenes i moments únics i memorables. El seu lloc privilegiat a l’història del cinema ve determinat per la seva qualitat com a film però també perquè narra un relat universal d’amor impossible, de retrobament, dolor i mirades furtives. Clàssic de clàssics, de totes les pel.lícules que es poden mirar al món al dia, trieu aquesta de quan en quan. I si cal, la torneu-la a mirar, igual que Sam amb la seva cançó.

El dia que vaig parlar de la èpica i David Lean a  Èpica i Paisatges, ja vaig explicar molt clarament la grandesa de Doctor Zhivago dins de l’història del cinema. Què es pot afegir al que ja vaig posar? Potser que és un dels relats romàntics més bonics i a la vegada més tristos mai vistos en una pantalla, és dur i la seva duresa reclama que com a la vida, es disfruti dels bons moments perquè mai se sap quan arribaran els dolents. De nou, imprescindible. Masterpiece.

Aquesta és una pel.lícula a la que tinc un apreci especial. Potser perquè és de l’any 1985, just al mig de la famosa dècada que em va marcar tant, però no puc evitar mirar-la cada cop que la fan a la TV (la tinc a la meva col.lecció, però ja sabeu el tema aquell de que acabes mirant-la a la tele) i no només és un excel.lent film, és una de les històries d’amor més perfectes vistes mai al cinema. Dirigida per Sidney Pollack, Out of Africa destaca en molts aspectes, des de l’emocionant partitura de John Barry, passant per la fotografia de David Watkin o la direcció del ja esmentat Sidney Pollack. Menció a banda mereixen els seus icònics protagonistes, Meryl Streep i Robert Redford, que posen cara a un relat romàntic al ritme del continent que els rodeja, intens, salvatge i exòtic però al mateix temps d’un ritme pausat. Pollack va homenatjar el toc del mestre Lean situant l’història en el context de la 1a Guerra Mundial amb els enfrontaments colonials i tribals i va deixar fluir lentament la narrativa de la cinta, com un menjar que es paladeja a poc a poc i amb suavitat. Brillant.

La següent evolució de l’estil Lean és The english patient. Escrita i dirigida per Anthony Minghella l’any 1996, està basada en un llibre de Michael Ondaatje i torna a situar una història d’amor i passió en el marc de la guerra (2a Guerra Mundial en aquest cas) i aquest cop molt influenciada per obres com Casablanca o Lawrence of Arabia. Al igual que moltes de les pel.lícules descrites anteriorment i moltes on l’amor i els sentiments són l’eix del film, juga la carta de l’adulteri de forma molt marcada i fins i tot va més enllà al ser una de les claus primordials de la trama. Excel.lentment fotografiada i dirigida, amb una poètica i poderosa narrativa, un dels seus punts més forts són les seves interpretacions, amb un repartiment impresionant que funciona de meravella (Ralph Fiennes està increible, igual que Juliette Binoche, Willem Dafoe i Kristin Scott Thomas). El Lawrence modern, imprescindible.

Sense cap mena de dubte la millor pel.lícula de la factoria Pixar és també la que té l’esperit més optimista de tota la llista. Dirigida per Andrew Stanton, Wall-E és un cant a la vida, l’esperança i sobretot a l’amor sota qualsevol circunstància i contra tota adversitat. I si parlem en termes cinematogràfics és perfecta en cada pla i seqüència (atenció al look de l’animació, que emula la fotografia de les pel.lícules dels 70 i les del mestre Kubrick) amb una narrativa i un storytelling prodigiosos, sobretot tenint en compte que la pel.lícula és muda durant més d’una hora i s’entèn a la perfecció per part de tots els públics. Els robots també es poden estimar i fins i tot millor que les persones a vegades. Obra mestra.

La millor adaptació cinematogràfica de l’obra d’amor per excel.lència (Romeo and Juliet de William Shakespeare) és aquest musical que va ser estrenat el 1957 a Broadway i el 1961 al cinema i dirigit per Jerome Robbins i el brillant Robert Wise (home que mereix un post per si solet, excel.lent director), West Side Story. Ambientat en la Nova York dels 50 i 60, traslada totes les tensions de l’obra original a l’enfrontament de dues bandes rivals, els Jets i els Sharks en un transfons de lluites racials. Un dels musicals més perfectes de tota l’història del cinema, replet de cançons i seqüències icòniques, és una obra mestra del principi fins la fi, filmat i fotografiat d’una manera brillant i amb una música i coreografia espectaculars. La lluita de l’amor impossible per antonomasia, esplendorosa en tots els aspectes.

Veure al dur Clint Eastwood dirigint i interpretant una pel.lícula d’amor potser no era el que esperava el públic per allà l’any 1995, però després de l’èxit d’ Unforgiven (1993) Eastwood va triar el camí més indòmit al adaptar el Best Seller de Robert James Weller i narrar una història d’amor curta però intensa entre una dona italiana casada però insatisfeta (Meryl Streep) i un fotògraf de National Geographic (el mateix Eastwood) que realitza un reportatge sobre els ponts de Madison County , un petit poble d’Iowa. Situada en la dècada dels 60 en un curt espai de temps durant el qual els dos personatges principals viuen una experiència que els hi canviarà la vida però no en la direcció més esperada. Un cant a lliberar-se, viure, sentir i també una història que planteja qüestions sobre la vida i com viure-la. Abans de The bridges of Madison County ja sabíem que Eastwood era un magnífic director, però enfrontar-se amb això i sortir-ne victoriós és el que demostra que ets un director diferent. Per plorar i admirar, bonissima.

Podriem estar estar citant moltes i moltes pel.lícules (Moulin Rouge, Lost in Translation, The curious case of Benjamin Button per dir-ne tres només) però no acabariem mai i el que és segur és que com a la majoria de les arts, l’amor i el romanticisme són i seràn motor d’inspiració. Amb menor o major encert, les pel.lícules romàntiques continuaran “florint” a les nostres pantalles i encara que es puguin ambientar en tota classe de paisatges, moments i estacions, sempre ens remetrem a les flors, al tema de la sang alterada i a les primeres calors, a la primavera i els seus efectes. L’amor com a font d’inspiració, la primavera com a context i el cinema com el seu mitjà.

Les imatges i vídeos utilitzats pertànyen als seus propietaris legals.

Fincherisme

En la meva memòria sempre recordaré el dia en que vaig tenir consciència de David Fincher dins del meu univers cinematogràfic.Va ser un 28 de gener de 1996 i jo caminava pel Passeig de Gràcia de Barcelona.

Tenia només 19 anys i estava a dos dies de marxar a viure a l’estranger en el que suposaria un dels passos més importants de la meva vida.Estava en una etapa de canvis, cap a nous horitzons, perspectives i cap a la maduresa, i vaig aprofitar aquell últim cap de setmana a Catalunya per cremar les naus de la manera que més m’agradava, anant al cinema.Havia deixat el poble i arribat a casa de la meva cosina un dia abans, per tant vaig anar de sala en sala sense parar i, el dissabte 28, vaig entrar al Cine Comedia a veure una pel.lícula de la qual un amic meu m’havia parlat mesos abans en ensenyar-me una foto en una revista.”L’última del director d’Alien 3″, em va dir.

A principis de l’any 1996, les televisions ja bombardejaven el seu trailer espectacular i el boca/orella començava a construïr un mite, Seven.Després de 2 hores, aquella tarda de dissabte jo ja estava en un altra dimensió, transportat per l’obra mestra que acabava de veure i dient-me a mi mateix qui coi era David Fincher, d’on havia sortit per, amb només dues pel.lícules aconseguir aquella brutalitat.Estava en èxtasi.

Aquesta setmana David Fincher ha complert 50 anys i per celebrar-ho vaig visionar la seva última pel.lícula, The girl with the dragon tattoo.Avui en dia, el seu treball és reconegut per moltissima gent, però al mateix temps és també un gran desconegut, cosa que no és només injusta, és fins i tot curiosa.La seva visió, la seva manera de rodar, imaginar i crear, ha canviat conceptes en el mòn de l’audiovisual i potser molts no ho saben, però ell i el seu estil van canviar una època i continuen fent-ho.L’any 1996, tots sabiem quin era el treball i la visió de David Fincher, però no sabiem que era fet per….David Fincher.

La seva carrera al mòn del cinema començà com a tècnic a ILM, on va treballar en obres claus dels anys vuitanta com ara Indiana Jones and the Temple of Doom o Return of the Jedi, i d’aquí passà a convertir-se en un reputat director d’anuncis publicitaris.Spots genials en quant a concepció i factura, quasi petites obres mestres de mig minut d’una qualitat impresionant i que revolucionaren el mòn de la publicitat.

Al mateix temps, i gràcies a la seva visió única, es va convertir en el més reputat director de videoclips musicals de tota l’història.Entre incontables joies, cal destacar-ne dues.

La llavor del futur David Fincher ja és en aquests spots i videoclips (repeteixo, entre molts d’altres), el seu ús de la càmera com a narradora d’una manera mai vista abans, la fotografia amb l’ús de filtres i la controvèrsia a l’hora d’expressar els missatges per exemple, ja hi són en fase primària.El següent pas ja és dirigir una pel.lícula i la Fox li va donar l’oportunitat l’any 1992 amb Alien 3.

Vista amb el temps, Alien 3 és una més que digna seqüela, però encara avui, continua essent la cinta més fluixa del seu director.El seu problema principal radica en el que podria haver sigut i no va ser.La Fox el va contractar amb el rodatge a punt de començar amb una idea genial del guionista Vincent Ward que després no va utilitzar (l’acció havia de tenir lloc en una nau/presó de fusta), el que va comportar una continua reescriptura del guió i va imposar un marcatge tan dur sobre la producció i la postproducció, que va desembocar en un muntatge final que distava molt del que Fincher tenia en ment.El llenguatge de la pel.lícula, tot i que seguint els paràmetres de la saga, ja ensenyava que un autor estava treient el cap, però els directius de la productora, amb por per ser el seu primer treball en pantalla gran, no van confiar en ell.Uns quants anys més tard i degut a l’edició del pack Alien Quadrilogy en DVD, es va decidir que es faria un Director’s Cut de cada part, però el director se’n va desentendre.La versió llarga proposada per l’estudi ofereix alguna pinzellada del que volia el seu creador, però acaba caient en els tòpics de la saga sense ofertar res de nou, visualment podriem dir que es innovadora, però en resum queda entretinguda, que d’altra banda, ja és molt.

I el 1995 arriba Seven.

Amb un guió del llavors molt reputat Andrew Kevin Walker i produïda per New Line, Seven va ser la gran sorpresa d’aquell any (l’estrena a Catalunya va ser a principis del 1996, com ja he dit).És una pel.lícula que es disfruta més i més en cada visionat i sota la seva aparença de film de gènere, en realitat amaga molt i molt més, tant, que en poc temps ja va ser de culte.Des de l’impactant escena dels títols de crèdit inicials (que marca un punt d’inflexió de David Fincher a l’hora de desenvolupar aquesta part d’una pel.lícula, emulant clarament a Hitchcock i el seu dissenyador Saul Bass), passant per un guió perfecte, una fotografia inquietant, interpretacions brutals i sobretot una direcció de mestre, Seven no només és un thriller malsà, és una obra que destripa les misèries de la societat moderna i de l’individu que viu en ella.No queda res que se salvi o que pugui albergar esperança i ni tan sols en els moments en que dòna un respir, allà on creiem que estem més segurs, la pel.lícula ho desmonta tot convertint-se en una metàfora salvatge de la perversitat humana (tema recurrent en Fincher), d’una societat malalta a tots els nivells, com el religiós, el sexual o l’econòmic, per posar alguns exemples.Vista en la distància, el seu impactant final queda com una anècdota quan s’analitza tot el conjunt, un film apassionant i perturbador a parts iguals.Una obra mestra.

Amb The game (1997), Fincher va apostar per una fòrmula més comercial però d’una gran qualitat.Personalment sóc molt fan d’aquest thriller, hereu directe de la cinematografia de Hitchcock, porta a la perfecció una de les frases més cèlebres de Hitch, “A mi no m’importa el missatge de les meves pel.lícules, m’importa com explicar-les”.No és que el director s’inspirès directament en això, però alguna cosa hi ha, perquè tot i que és evident que porta un missatge, que de nou ens remet a les perversitats de la societat moderna, el film se centra en enganyar tota l’estona a l’espectador en un joc (el títol de la pel.lícula) que no sap mai on el portarà, per tant, de cada un és la responsabilitat a considerar-la tramposa o no, a mi em va encantar.Tècnicament perfecta, continua tenint aquell toc Fincher inconfunsible (l’ús de filtres freds o una composició de plans absolutament innovadora ) s’ha de dir que no és més que entreteniment de molta qualitat, un gran thriller, però una obra menor en la seva carrera.

Mischief.Mayhem.Soap.Això és el que es podia llegir en el cartell de la segona obra mestra de la carrera de David Fincher.

Dirigida l’any 1999, Fight Club és el film de culte més irreverent i revolucionari de l’història del cinema.Basat en la polèmica novel.la de Chuck Palahniuk, va ser titllat ja des de bon començament d’ideologia nazi per alguns o d’ideologia comunista per alguns altres i no va deixar a ningú indiferent.La realitat incòmoda és que és una crítica salvatge al consumisme i sectarisme de la societat moderna (de nou tocant temes coneguts), però colpeja d’una forma tan directa que és incòmode per molta gent, senzillament perquè ens retrata a tots i a tot d’una manera inquietantment real.Amb la seva narrativa i el seu estil visual que de nou comença amb uns títols de crèdit genials, Fincher dirigeix un guió que adapta un llibre difícil amb tota la seva gama d’artilleria.Sense cap dubte, un dels pilars del film és el seu muntatge (amb salts temporals claus per enllaçar un guió brillant) però quedaran en la memòria les interpretacions del trio protagonista , Brad Pitt (de nou amb Fincher), Edward Norton i Helena Bonham Carter i tota l’inventiva visual del director, des dels plànols subliminals de Brad Pitt, passant pels travellings fets per ordenador dels catàlegs d’IKEA integrant-se en els decorats o la revolucionària forma de rodar les escenes de sexe.No hi ha res deixat a l’atzar a Fight Club, una bogeria insana de consumisme i d’insomni, on la bufetada és tan gran, que al final molts acaben pensant en la primera regla del club, millor que no en parlem, perquè la nostra vida hi està retratada i d’una manera massa encertada.De visió obligada.

Panic Room (2002) és un altre exemple d’obra Hitchcockiana en la seva filmografia, aquest cop més accentuat.Un guió simple i efectiu situa a 5 personatges en un espai reduït amb un McGuffin (el McGuffin és un terme inventat per Hitchcock que defineix l’excusa argumental que fa que els personatges avancin en la trama, però que no té la més mínima importància) clàssic i a partir d’aquí Fincher desborda tots els seus trucs i estil visual per crear un més que notable thriller.Salvant les distàncies, recorda l’estructura de Rear Window, sobretot per la manera en que interactuen els decorats i els protagonistes i com utilitza el muntatge i la fotografia per fer funcionar la narrativa de l’història.Molt recomanable.

5 anys haurien de passar per què David Fincher dirigís de nou, aquest cop seria amb Zodiac, reconstrucció quasi mil.limètrica dels crims de l’assassí del Zodiac (assassí en sèrie que va actuar a la zona de San Francisco a principis dels anys 70 i que mai no va arribar a ser detingut), la seva posterior investigació i de com una obsessió pot destrossar una vida.Zodiac és un thriller excel.lent, que beu de les grans pel.lícules de l’època en la qual té lloc l’acció (Dirty Harry, All the president’s men, Network) i on de nou Fincher sap crear una atmòsfera particularment encertada per retratar els 70 i tot el que va rodejar el cas, d’una manera podríem dir “científica”.Hi destaca de sobremanera l’interpretació de Robert Downey Jr. i una fotografia i muntatge espectaculars, que tutelats pel seu director i la seva visió com sempre innovadora, aconsegueixen una pel.lícula molt bona, és possible que un pèl neutra o freda, però són punts que no desmereixen gens el seu acabat final.El film és un puzzle minuciós de com una investigació pot portar a una obsessió tan gran que ens pot fer perdre tot el que tenim, una obsessió tan ben narrada que fa que ens endinsem en la trama com si nosaltres mateixos fossim els mateixos protagonistes descobrint noves pistes i al mateix temps noves decepcions.En realitat a Zodiac el que importa és el viatge i com el fem, no el destí final.Excel.lent.

The curious case of Benjamin Button (2008) és per mi la pel.lícula més emocional del director.És una obra brillant, una genial reflexió de 2 hores i 45 minuts sobre el pas del temps i la vida.Basada en un petit conte de F.Scott Fitzgerald adaptat en un guió d’Eric Roth, narra l’història d’un home (de nou Brad Pitt en la seva 3a col.laboració amb David Fincher) que neix sent vell i mor sent un nadó, de manera que el seu rellotge vital va a l’inrevès de la resta, i el que pot semblar una premisa surrealista per narrar en un film, és precisament el seu gran punt a favor, i és que al cap i a la fi, el temps passa per tothom, de la manera que sigui.Tècnicament menys innovadora o trencadora, Fincher emfatitza molt més les interpretacions aquest cop, de manera que es converteixen en el seu fil narratiu central i el gran valor del film.Molt més serena que les obres anteriors, representa un trencament que demostra la talla de director que és.La seva tercera obra mestra.

La popularment coneguda com “la peli del Facebook” va ser el seu següent film, The social network (2010).

El genial i brillant guionista Aaron Sorkin va adaptar el llibre The accidental billionaires, de Ben Mezrich i va aconseguir un guió perfecte.I David Fincher en va ser ben conscient des del primer moment, de manera que construeix una pel.lícula al servei exclusiu del guió i ho fa de la millor manera possible, dirigint amb cura una gran història, remarcant els aspectes tècnics que fan que les frases i la narració siguin (si es possible) millors, i deixa, com no, la seva empremta visual inigualable.Un altre dels aspectes superlatius de la cinta, és la seva música, dels integrants de Nine Inch Nails Trent Reznor i Atticus Ross, senzillament una de les millors bandes sonores de l’història, així de categòric.El que explica The social network, és com el creador de la red social més famosa i amb més usuaris del mòn va perdre en el camí a alguns dels seus amics més fidels, una metàfora de l’importància dels diners avui en dia i com són capaços de destrossar-ho tot, fins i tot amistats i associacions vitals que semblaven a prova de bombes, per un grapat de calers.Injustament perdedora dels premis Oscar més importants (cosa que ja és una costum, lamentablement) és de nou una pel.lícula brillant, amb una quantitat brutal de matisos que requereix més d’un visionat.

L’última pel.lícula de David Fincher (de moment) és un cas atípic en la seva carrera, un remake.The girl with the dragon tattoo està basada en el film suec Män som hatar kvinnor, que adapta el primer llibre de la trilogia bestseller Millenium, d’ Stieg Larsson.De nou amb una seqüència de títols de crèdit impactants, el director es mou en un terreny que no li és gens desconegut, la perversitat humana, i es podria dir que sembla que Larsson va escriure aquests llibres perquè ell els adaptès.Superior en quant a pressupost i mitjans, el remake de Fincher també ho és en qualitat, sobretot perquè és ben conscient de que un dels principals protagonistes de l’història és la mateixa Suècia, i allí trasllada l’acció, de manera que més que remake, podem catalogar-la de nova versió amb el toc i la visió única del mestre.Excel.lent thriller i excel.lent cast, una pel.lícula més que recomanable, amb una fotografia i direcció artístiques espectaculars i on s’explora cada petit racó de maldat que tenim les persones.En certa manera recorda a Seven, però a la “sueca”.Rooney Mara borda a la protagonista Lisbeth Salander (per mi, millor que Noomi Rapace a la versió sueca) i Daniel Craig està, com sempre brillant.Si no l’heu vist encara, sigueu fans o no dels llibres o de les versions sueques, ja tardeu.

El fincherisme és amb nosaltres des de ja fa molts anys, potser d’una forma adormida o desconeguda, però hi és i està molt present.La visió única i revolucionària de David Fincher en tots els mitjans audiovisuals fa anys que ens acompanya i quan expliques i valores la seva filmografia, la gent que el desconeixia en nom i cognom encaixa totes les peces i entèn a l’instant el perquè del seu valor dins del mòn del cinema.Aquest valor únic, aquesta visió apassionant, aquesta manera de moure la càmera, de composar plans, de dirigir actors, de fer pel.lícules, jo la vaig conèixer el 28 de gener de 1996, i des de llavors no m’ha fallat mai.Per molts anys David, i que en siguin molts més, per tu i perquè tota la resta del mòn tinguem l’honor de disfrutar de la teva obra.

Les imatges i vídeos utilitzats pertanyen als seus propietaris legals.