And the Oscar goes to…

Quan ja fa molts anys vaig començar a mirar els Oscar (la primera edició que vaig veure va ser la de 1989, Driving Miss Daisy, el primer Oscar de Daniel Day-Lewis o quan encara guanyava premis Oliver Stone) era molt innocent i creia que els premis de l’Acadèmia de Hollywood eren un baròmetre real de les millors obres de cada any. Amb el pas dels anys i moltes decepcions (i alegries també), m´he donat compte que són els més mediàtics, que no representen ni de bon tros el millor cinema fet durant l’any, però que són els més fascinants de tots.

Cap premi té la màgia d’un Oscar. Encara que siguin premis publicitaris, compensatoris o injustos, tenen una història, una cosa que ens atreu irremediablement cap a ells i no cal que ens quedem a mirar-los en directe a altes hores de la matinada, simplement l’endemà mateix buscarem qui ha guanyat, qui ha perdut, qui ha arrassat o qui ha estat oblidat de nou. Els Oscar són espectacle, tenen ganxo i la prova es que des de 1927 s’han anat celebrant ininterrumpidament i han sigut el model a qualsevol tipus de premi del món de les arts, ja siguin de cinema, música o teatre.

Un any més, aquesta matinada s’han celebrat a Los Angeles l’entrega dels Oscar i no sé si perquè ha sigut la primera edició que coincidia amb el meu bloc (em tiro una mica de floretes), però ha acabat sent una de les edicions més interessants dels últims anys. S’ha de tenir en compte que l’història dels Oscar està plena d’injusticies clamoroses (podriem estar 3 entrades diferents citant-ne, jo només diré que Alfred Hitchcock no va guanyar mai cap Oscar i hem de viure amb això) i que a vegades podem estar més o menys d’acord en el repartiment dels premis, però al cap i a la fi representen una votació dels membres de l’Academia i són uns quants (aproximadament més de 6000), per tant és una votació democràtica, que estiguem a favor dels seus gustos és un altre tema. Com deia, l’edició de la passada matinada resulta molt interessant, aquí teniu els premiats,

Millor pel.lícula
Argo

Millor director
Ang Lee per Life of Pi

Millor actriu
Jennifer Lawrence per Silver Linings Playbook

Millor actor
Daniel Day-Lewis per Lincoln

Millor actriu secundaria
Anne Hathaway per Les Misérables

Millor actor secundari
Christoph Waltz per Django Unchained

Millor guió original
Quentin Tarantino per Django Unchained

Millor guió adaptat
Chris Terrio per Argo

Millor pel.lícula animada
Brave

Millor pel.lícula estrangera
Amour, Austria

Millor fotografia
Claudio Miranda per Life of Pi

Millor banda sonora
Mychael Danna per Life of Pi

Millor cançó
“Skyfall”, de Skyfall, escrita per Paul Epworth i Adele, interpetrada per Adele

Millor muntatge
William Goldenberg per Argo

Millor disseny de producció
Rick Carter y Jim Erickson per Lincoln

Millor disseny de vestuari
Jacqueline Durran per Anna Karenina

Millors efectes visuals
Bill Westenhofer, Guillaume Rocheron, Erik-Jan De Boer i Donald R. Elliott per Life of Pi

Millor maquillatge i perruqueria
Lisa Westcott i Julie Dartnell per Les Misérables

Millor so
Andy Nelson, Mark Paterson i Simon Hayes per Les misérables

Millor edició de so
Per Hallberg i Karen Baker Landers per Skyfall
Paul N.J. Ottosson per Zero Dark Thirty

Millor documental
Searching for Sugar Man

Millor curtmetratge
Curfew

Millor curtmetratge animat
Paperman

Mejor curtmetratge documental
Inocente

El que més crida l’atenció és el repartits que han sigut els premis aquest any, cosa que és una gran noticia perquè quan a vegades hi ha alguna producció que arrassa en masses categories, desvirtua una mica el conjunt de tot. I deixant a banda algunes categories en que no estic gens d’acord (el que deia abans sobre la disparitat d’opinions i les votacions) he de dir que he quedat molt content amb el resultat final. Primer per la cerimònia en general, llarga com sempre però amb homenatges als musicals (momentassos All That Jazz, Les Misérables i Barbra Streisand), James Bond i un presentador com Seth MacFarlane que tot i no tenir el nivell de mala hòstia de Ricky Gervais als Globus d’Or (aquest any ja no els ha presentat, el nivell era massa fort, sic) ha mantingut el tipus i el ritme tota l’estona amb moments francament brillants (la cançó “I saw your boobs” ha sigut antològica) i ha agradat força. Argo ha guanyat només tres Oscar, però deixant a banda l’insultant que era que Ben Affleck no estigués nominat com a director i per conseqüent que hagués pogut optar a un premi més que merescut, el film ha guanyat el que tenia que guanyar, pel.lícula, guió adaptat i el brutal muntatge, que és com dir també, ups, l’hem cagat i Ben Affleck va al pack com a director. Entre els actors, molt d’acord en els Oscar a Daniel Day-Lewis (tot i que Joaquim Phoenix se l’hauria pogut emportar també) per una interpretació espectacular a Lincoln i evidentment el de Anne Hathaway per The Misérables (en l’entrada al bloc sobre la pel.lícula li tiro totes les flors del món a la Hathaway, o sigui que més tampoc cal), difereixo una mica dels premis a Jennifer Lawrence i Christoph Waltz, però tampoc crec que estiguin mal donats (en la categoria masculina qui havia d’estar com a premiat no estava ni nominat, Leonardo DiCaprio, un a qui sembla que tinguin mania de veritat). La resta molt repartits, 2 per Django Unchained amb el segon Oscar per un guió de Quentin Tarantino, merescudíssim, 2 per Skyfall incloent a Adele i la cançó de la pel.lícula (pecat mortal que a aquestes alçades la saga Bond no tingués cap Oscar per cap de les seves cançons), 2 per Lincoln amb Spielberg obviat (ja que no hi era Affleck, ell era l’opció a triar, francament), 3 per Les Misérables i 4 per Life of pi, en la meva opinió totalment injustos,  perquè han deixat sense premi a qualsevol banda sonora d’Alexander Desplat aquest any (i la veritat, potser ha sigut el seu millor any) i sobretot en la categoria de director i director de fotografia (que a aquestes alçades de la vida Roger Deakins no tingui un Oscar és francament una falta de respecte, més si ha estat nominat per coses com The shawshank redemption, Fargo, No country for old men, The assassination of Jesses James by the coward Robert Ford, True Grit o la d’aquest any, Skyfall, una fotografia impresionant i plena de matisos, sobretot en aspectes com l’il.luminació i l’ús dels colors per accentuar una pel.lícula Bond, el que resulta tot un mèrit). A mencionar que l’Acadèmia ha reconegut finalment a Haneke amb el seu Amour, i a més Brave i The paperman han guanyat en les seves categories d’animació, el que arrodoneix encara més la cosa  (un consell, mireu amb més bons ulls Brave i descobrireu que la Pixar ratlla l’obra mestra de nou, qualsevol dia d’aquests us l’analitzo poc a poc).

En resum, una cerimònia que personalment em va reconciliar una mica amb els Oscar, ja que encara que sóc conscient del que he dit sobre votacions i que les coses són com són, moltes de les últimes edicions m´havien fet emprenyar de sobremanera (potser la que més amb l’insultant Slumdog Millionaire) i m’havien fet perdre una mica les ganes de mirar-ho. Ara amb tot el que ha recol.lectat i el bona pel.lícula que és, Argo ja té un lloc d’honor en l’història i només queda esperar quina serà la pròxima en ocupar el tron l’any que ve, encara que jo em quedo amb el tema de, val, ho miraré, però el que estic esperant amb candeletes és la pròxima pel.lícula de Ben Affleck, perquè ara si que s’ha consagrat de veritat o dit d’un altra manera, a filmaker is born. I tot gràcies als Oscar, uns premis injustos potser, però a vegades també uns premis màgics.

El que queda del 2012….

Amb el canvi d’any i entre celebracions i festejos, ens arriben resums, classificacions i llistes de tot tipus i categoria i el cinema no n’és l’excepció, tothom diu la seva en quines han sigut les millors pel.lícules, directors o actors dels  últims 12 mesos.Sovint per mi ha estat una tasca difícil, tinc com a norma veure les pel.lícules quan s’estrenen al cinema o en Blu-ray i se me n’escapen moltes, és veritat que me les podria descarregar a mesura que surten als seus llocs d’estrena, però no és el meu estil (i no entro a jutjar a ningú, quedi clar per endavant), per tant moltes d’elles les veuré en pròximes dates, o sigui que això de fer una classificació a finals de desembre com que no, vaja. La voluntat de fer entrar moltes pel.lícules en la temporada dels premis, fa que moltes estrenes arribin tardissim i això ho dificulta encara més. Així en l’horitzó ens queden obres esperançadores (a priori, per suposat) com ara Zero Dark Thirty la primera pel.lícula de Kathryn Bigelow després de guanyar l’Oscar per The Hurt Locker i que narra la caça al terrorista Osama Bin Laden, la noves pel.lícules de P.T.Anderson (The master),  Steven Spielberg (el tan de temps desitjat biopic Lincoln), Michael Haneke (Amour) i Quentin Tarantino (Django Unchained) i films tan prometedors com Beasts of the Southern Wild, The perks of being a Wallflower o Blue Valentine. Tot això pertany a la collita del 2012 i encara no s’ha estrenat aquí, sense oblidar-me de Les Misérables que encara no he tingut oportunitat de veure, per tant llista acurada, com deia abans, no la puc fer gaire, però si puc opinar sobre el que he vist, que no és poc.

Argo és sense dubte una de les millors, sinó la millor pel.lícula de l’any i de pas confirma que la carrera ascendent de Ben Affleck com a director és ja una realitat. Affleck no ha sigut mai sant de la meva devoció com a actor, diria que sóc bastant crític amb el seu treball, però com a director la cosa canvia i esdevé un excel.lent narrador d’històries amb visos a convertir-se en un verdader autor. La pel.lícula està ambientada durant la crisi dels hostatges a Iran, l’any 1980, i narra el rescat real de 6 d’aquests hostatges mitjançant una tapadera bastant curiosa. No és només la seva poderosa narrativa i un muntatge que mereix tots els premis possibles (vaig acabar, literalment, aferrat a la butaca), és com ho embolcalla amb una direcció artística, fotografia i música brutals, dotant al conjunt d’una entitat que transmet l’estil de les pel.lícules dels anys ’70 i primers ’80. En certa manera, fins i tot, ens remet a temes molt recents (l’enfrentament entre la cultura musulmana radical i Occident, les revoltes de la Primavera Àrab) dient-nos que basicament estem més o menys com fa 30 anys en alguns aspectes, però també és un homenatge apassionat a grans pel.lícules d’aquell temps i estil (Three days of the Condor, Network) amb una història que entretè i atrapa des del minut 1 fins al final. Una obra mestra a descobrir.

Tècnicament Intouchables és del 2011, però com que ha triomfat a tot el mòn durant el 2012 (exceptuant França, està clar), doncs faré una excepció. El cinema francés és l’indústria europea que més s’assembla a la manera de treballar dels americans i entre les seves especialitats està la comèdia. Única en la seva forma i estil, la comèdia gal.la és exquisita en guionització i en els temes que aborda, potser descuida més altres aspectes més tècnics, però és asseure’s a mirar qualsevol film dels nostres veïns intentant-nos fer riure i acabar atrapat i encisat. Intouchables va més enllà i proposa un joc de tabús a trencar a l’hora de fer riure i al mateix temps una preciosa història d’amistat i superació que arriba al cor de forma directa i sense embuts, com un desafiament a l’espectador que pot veure’s desarmat al principi, però que es deixa emportar irremediablement gràcies a un guió perfectament estructurat i molt ben escrit. La posada en escena queda en un segon pla, perquè aquí el que interessa és l’història en si i cada petit detall que emergeix d’ella, des de la vida dels immigrants als suburbis de Paris fins la condemna a una vida postrat en una cadira de rodes i com es lidia amb les dos situacions. Ens obliga a mirar dins de nosaltres, a parts incòmodes que potser no voldriem treure, per fer una mena de teràpia de shock en forma de somriure a la cara. Un cant a la vida, imprescindible.

Incloure Skyfall en aquest grup, pot sonar a disbarat i dels grossos, però no és així ni de lluny. Sam Mendes ha aconseguit una pel.lícula molt sobria i seriosa que, evidentment, conté tots els traços de la sèrie Bond però amb una petjada profunda del seu saber fer. Excel.lents interpretacions de Javier Bardem i Daniel Craig, una fotografia impresionant i sobretot una direcció mestra que combinats amb una narrativa elegant donen per resultat un James Bond diferent, en uns nivells que poques vegades s’havien vist a la pantalla. Tant si sou fans de Bond o no, recomanada al 100 %.

D’altres coses interessants que hem pogut disfrutar aquest any són les sorpreses agradables en el mòn dels còmics, amb el reboot The Amazing Spider-man, la conclusió de la trilogia Noliana de Batman amb The Dark Knight Rises (injustament atacada de forma despietada per molts sectors de crítica i públic, quan és una continuació brillant de The Dark Knight) i sobretot The avengers, disfrutada per petits i grans, què ha sigut potser la forma de cinema espectacle més honesta i disfrutable de tot l’any, anant de cara en tot moment i tenint en compte tant als fans de la Marvel com al públic en general, una petita joia en forma de diversió constant durant més de dos hores i mitja.

Els viatges temporals de Looper o el mòn de la màfia de Boston a Killing Them Softly són dos exemples més de bones pel.lícules del 2012 i com ja he dit abans n’he deixat algunes que encara no estàn visionades, però no costa gens endevinar que en conjunt, 2012 no haurà estat un mal any cinematogràficament parlant, encara que és cert que n’hi han hagut de millors. Però el que si em queda clar és que aquest 2013 on ja som, ens hem de dedicar a veure més cinema, potser molts en veiem massa, però no està gens malament posar-se alguna cosa a la llista de bons propòsits d’any nou que poguem complir i veure més pel.lícules i anar al cinema són objectius més que raonables. Ja podeu apuntar-ho a l’agenda.

Les imatges i videos utilitzats, pertanyen als seus propietaris legals