Tarantino’s Fiction

L’influència del cinema en les persones quan estem en l’infantesa és molt diferent a quan som adults, la capacitat de fer-nos imaginar o somiar, l’habilitat de transportar-nos a altres llocs o altres temps i sobretot aquell efecte únic de transformar-nos en el que veiem a la pantalla és completament oposat a l’experiència de viure-ho en edat adulta. Com en tot a la vida, enyorem quan erem nens sense preocupacions, vivint aventures, experimentant noves sensacions i emulant el que veiem a la pantalla.

Per això, quan en la edat adulta un troba un director que li faci viure les mateixes sensacions de l’infantesa, irremediablement l’adora sense resistència. Aquesta és la meva relació d’absoluta devoció a Quentin Tarantino, des dels seus principis fins a la seva última pel.lícula, Django Unchained, aquest home m’ha sacsejat per dins cada cop que m’he assegut a veure un film seu, ja fos com a director o només com a escriptor. Tarantino va representar als inicis dels ’90 un cop d’aire fresc al panorama del cinema internacional i continua fent-ho avui. Cada pel.lícula seva és una celebració i no només a nivell cinematogràfic, ho és perquè conscient o inconscientment ens transporta a aquells anys en els que sortiem del cinema pensant-nos que erem els`personatges que haviem disfrutat a la pantalla. Jo he sortit de veure Pulp Fiction i he anat a menjar una hamburguesa amb Sprite (crec que des de llavors és una de les meves combinacions preferides) per exemple, el portem tant a dins que és només qüestió de matemàtica pura que ens acabin agradant les seves pel.lícules, perquè estàn inspirades en les que ens agradaven a nosaltres de petits.

Una de les claus del seu cinema és que Tarantino no va estudiar practicament res sobre el setè art, si més no academicament, perquè durant molts anys va treballar en un videoclub de Los Angeles i allí va formar la seva cultura cinematogràfica, no només visionant pel.lícules sinó també observant quins eren els gustos de la gent. Admirador quasi fanàtic de la sèrie B, dels spaguetti western o de les pel.lícules de baix pressupost d’arts marcials, sempre ha begut de les influències de molts tipus de films, a vegades barrejant-ho tot en un pupurri deliciós, amb unes seleccions musicals úniques (escriu els guions escoltant una varietat indefinida de cançons que després apareixerà a les seves pel.lícules), una direcció que mai deixa indiferent i per damunt de tot guions que s’haurien d’estudiar en escoles de cinema. Tots i cada un d’ells.

La seva primera pel.lícula, Reservoir Dogs (1991) ja es pot considerar una obra mestra. Després de moltes frustracions, Tarantino va poder dirigir una òpera prima inusual, inspirada en el més clàssic cinema negre, articulada per reduïr les seves despeses al màxim i que ja posa en relleu les premises del seu cinema en el seu màxim esplendor. Guió brillant ple de diàlegs antològics i un muntatge atípic (les històries no lineals i amb salts temporals són una constant en les seves pel.lícules) per explicar-nos un atracament (que oh sorpresa, mai apareix en pantalla) i les seves conseqüències. Un altra de les màximes del cinema tarantinià són els actors i el pes que tenen en la història, treient suc amb interpretacions genials que l’autor havia plasmat sobre paper en escenes i seqüències que entren a formar part de l’història del setè art a l’instant. Reservoir Dogs n’es el primer exemple, amb actors com Harvey Keitel, Steve Buscemi, Tim Roth o sobretot Michael Madsen (el moment de la mutil.lació al policia amb la cançó Stuck in the middle with you sonant de fons és senzillament una lliçó mestra de com posar-se davant d’una càmera i dins d’un personatge) donant el millor de si mateixos. D’aquestes dates també trobem dos pel.lícules interessants relacionades amb l’autor, True Romance (1993) de Tony Scott (de la qual ja en vaig parlar en l’entrada sobre els germans Scott) està basada en el guió de Tarantino i ja deixa entreveure tots els diàlegs i narrativa característics del mateix en una curiosa mescla amb la manera de dirigir de Tony Scott (plans torçats o composició dels mateixos, els tirotejos o fins i tot la fotografia) que la converteix en la millor pel.lícula d’aquest últim. L’altre film, Natural Born Killers (1994), d’Oliver Stone parteix només de l’història de Tarantino, ja que aquest va desentendre’s del projecte en no estar d’acord amb el look radical i la visió que Stone volia i va donar-li a la pel.lícula, però és un exemple perfecte per abordar un tema recurrent i polèmic en l’ideari del director de Tennesse, la violència, que usa sistematicament en les seves obres, en menor o major mesura però de forma molt particular (en la meva opinió, de manera superdisfrutrable, a vegades pot ser més violenta una pel.lícula sense violència explícita que una plena d’esquitxades de sang). Natural Born Killers narra les peripècies d’una parella de serial killers en el seu viatge a travès d’Amèrica i és un retrat paròdic de la violència en els mitjans de comunicació, és una bona pel.lícula però a l’estil d’Oliver Stone i la marca de Tarantino hi és present, però ni de bon tros com en el cas de True Romance.

Pulp Fiction (1994) és la millor pel.lícula de Quentin Tarantino i una de les obres mestres més categòriques de l’història del cinema. Si em donessin a triar 10 pel.lícules en tota l’història Pulp Fiction estaria entre elles, però si em diguessin que triés el millor guió de l’història, definitivament triaria Pulp Fiction. No són només els diàlegs excepcionals característics del director/escriptor, és la precisió mil.limètrica en la construcció dels seus personatges i situacions encabint-los amb exactitud en una trama plagada de salts temporals i diferents vies argumentals que acaben convergint. Jo sempre dic que Pulp Fiction no té un guió excepcional, Pulp Fiction és “el guió”. La pel.lícula és un homenatge a la literatura “pulp”, un gènere molt popular als Estats Units durant els anys 40 i 50 que es caracteritzava per històries d’argument molt simple (anaven des de la ciencia ficció fins a les històries de gàngsters) i que sovint portaven una quantitat considerable d’il.lustracions, a l’estil dels còmics però sense ser exactament el mateix. Com a bon homenatge, Tarantino es va preocupar de donar-li un look singular, en la composició dels plans o en la fotografia (sense fer-ho molt evident), en l’ús dels colors o en l’il.luminació i sobretot en la direcció artística, que evoquen l’estil de les novel.les en les quals es basa. De nou ens trobem amb l’utilització de la violència (tot i que aquest cop més subtil), el magnífic repartiment (va rellançar la carrera de John Travolta, va situar a Samuel L.Jackson al panorama amb una interpretació antol.lògica, va comptar amb uns brillants Uma Thurman o Ving Rhames i sobretot va demostrar que Bruce Willis podia ser un actor de veritat) i de nou va proposar una selecció musical absolutament espectacular. El món ja no va ser el mateix després de Pulp Fiction, només uns quants directors escollits són dotats del poder de fer segons quines coses antiesquemes en les seves pel.lícules, sobreviure i triomfar, Tarantino ho va aconseguir i des de llavors els que ho agraïm som la resta de l’humanitat disfrutant dels seus films. Pulp Fiction és el tot, una pel.lícula que veuria 10 cops en un dia i no em cansaria i una d’aquelles en que el terme obra mestra queda curt.

El 1995 dirigeix un episodi dels 4 en que consta la pel.lícula Four Rooms i tot i que el seu segment és el millor de lluny, queda a distància del nivell que havia demostrat anteriorment i la totalitat de tota la pel.lícula tampoc està a l’alçada. Després d’això firma el guió de From dusk till dawn, que dirigeix Robert Rodríguez i la coprotagonitza (un altre dels trets de Tarantino és l’aparició en papers grans o més petits en moltes de les seves pel.lícules o en les que hi està relacionat) junt a George Clooney. From dusk till dawn va convertir-se quasi a l’instant en un film de culte i és una més que notable pel.lícula de terror barrejada amb tocs d’spaguetti western.

La seva següent pel.lícula, Jackie Brown (1997) és un homenatge al gènere blaxploitation que tan popular va ser als anys ’70 i que anava dirigit majoritariament al públic de raça negra. És la primera pel.lícula de Tarantino basada en un text que no és seu (el llibre d’Elmore Leonard) i la pel.lícula se’n ressent.Tarantino no pot posar el seu estil únic a tota máquina al estar lligat narrativament al text de Leonard i tot i que és una gran pel.lícula, no està al nivell dels seus primers dos treballs. Compta de nou amb una selecció musical fantàstica i un repartiment espectacular, on repeteix Samuel L.Jackson, amb uns grans Robert De Niro, Michael Keaton i sobretot amb uns recuperats Robert Foster i la musa del gènere blaxploitation, Pam Grier. És una gran pel.lícula, ben dirigida i ben estructurada, i on Tarantino deixa la seva petjada, però no és ni Reservoir Dogs ni Pulp Fiction. Tot i això, molt recomanable.

Quentin Tarantino va dividir Kill Bill en dos parts (2003/2004) per portar a la pantalla l’història de “the Bride”, un personatge amb una set de venjança imparable interpretat per una esplèndida Uma Thurman. D’alguna manera aquestes dos pel.lícules marquen un punt d’inflexió en la seva carrera, Tarantino deixa de dirigir cinema negre i comença a homenatjar en pantalla als seus gèneres de Sèrie B preferits. Tecnicament Kill Bill és un homenatge a les pel.lícules de kung fu i samurais però en essència es tracta sobretot d’un spaghetti western, amb una selecció musical, una forma de col.locar la càmera (les composicions amb els personatges i els escenaris evoquen clarament al western italià) i una referència clara a la venjança com a leit motiv del film. Però sobretot Kill Bill és una festa, amb els tics característics del cinema Tarantino sumats a litres de sang, arts marcials i mirades desafiants, amb una primer part més boja i una segona més lenta, però que sumen un tot que si bé no arriba al nivell de Pulp Fiction o Reservoir Dogs, es queda només una escala per sota, si imaginavem com filmaria acció Tarantino, en aquesta pel.lícula ens ho va ensenyar en tot el seu esplendor. Gran guió, gran música, gran direcció (amb un segment en dibuixos manga que és simplement una joia) i grans interpretacions (l’esmentada Uma Thurman, Michael Madsen, Daryl Hannah, Lucy Liu o un recuperat David Carradine en el paper de Bill, un clar homenatge al paper que l’actor va fer a la sèrie Kung Fu), Kill Bill és un regal de l’autor que s’ha de disfrutar de quan en quan. Elèctrica i fascinant a la vegada.

El 2007 dirigeix amb Robert Rodríguez el projecte Grindhouse, un homenatge als cinemes de doble sessió de pel.lícules de Sèrie B o Z. La pel.lícula consta de dos segments, dos films totalment independents un de l’altre (s’han arribat a exhibir per separat i es poden comprar per separat), Rodríguez dirigeix Planet Terror, un homenatge al cinema zombie dels ’70 amb molt d’humor i litres de sang i vísceres i per fer-ho més real fins i tot talla la cinta per emular els problemes d’aquelles sales d’exhibició. Tarantino en canvi, crea una cinta lleugerament més calmada, Death Proof, molt al seu estil i amb grans diàlegs, música i homenatjant les pel.lícules de persecucions automovilístiques. La realitat és que Death Proof és una joia a descobrir (sense oblidar-nos de Planet Terror, naturalment) i és una llàstima que Grindhouse no tingués l’èxit que s’esperava d’ella, perquè ben bé que s’ho mereixia. Disfrutable i estupenda, si no l’heu vista mai, doneu-li una oportunitat.

L’incursió de Quentin Tarantino al gènere bèl.lic es va titular Inglorious Basterds (en clar homenatge al film italià titulat de la mateixa manera) i es va estrenar el 2009. Recordo molt clarament que tenia unes ganes boges de veure aquesta pel.lícula, però tenia els meus dubtes perquè no tenia gens clar si el director podia aportar alguna cosa al gènere bèl.lic i més concretament al periode de la 2a Guerra Mundial, i menys clar encara perquè dubtava que el seu estil casès amb un gènere tan arriscat com aquest. En menys de 5 minuts em va convèncer i em vaig fustigar mentalment per haver dubtat d’ell, perquè realment Tarantino aporta el seu estil particular i el casa perfectament amb els clixés del cinema bèl.lic, i ho fa tant bé que quan acaba el film, et donés compte que és un altra obra mestra. De nou un excel.lent guió, una estupenda sel.lecció musical, violència non stop i unes interpretacions meravelloses, però té algunes claus que la fan destacar per damunt d’altres pel.lícules de Tarantino. Una d’elles és la capacitat de sorprende que té el director, enfrontar-se amb un dilema tan seriós com l’Alemanya nazi, l’Holocaust i la guerra no pot ser considerat a la lleugera, però Tarantino aconsegueix donar-li una volta més i sorprendre del principi fins al final, des d’un punt de vista d’spaghetti western en certes seqüències, passant per una violència i set de venjança dels personatges jueus mai o quasi mai vista o acabant en certes situacions desconcertants i magistrals a la vegada (sense fer spoilers, l’escena a la taverna o el final, no diré res més), sorprèn tant, que acabes acceptant i disfrutant d’una cançó de David Bowie enmig de la dècada dels ’40. Un altra clau és com ja he esmentat abans, el seu repartiment. Treballant per primera vegada amb tots els actors que la protagonitzen (si exceptuem Samuel L.Jackson de narrador), aconsegueix una selecció d’intèrprets a l’alçada de les seves dos primeres pel.lícules, on destaquen Brad Pitt com el salvatge Tinent Aldo Reine, Eli Roth com el seu segon, Mélanie Laurent com la propietaria d’un cinema que ajuda a la Resistència i sobretot, fidel als seus descobriments, Michael Fassbender, en un paper petit però impactant i espectacular i Christoph Waltz en un paper antològic, el del Coronel caçajueus Hans Landa, salvatge, còmic, hilarant, temible i ple de matisos, després de veure’l a la pel.lícula (i tal com em va passar amb Pulp Fiction i les hamburgueses amb Sprite) un ja no es menja un Strudel o fuma en pipa de la mateixa manera (si es que fumeu en pipa, és clar). I més enllà de tot i per damunt de tot està el guió, que té la capacitat de posar-se en jardins com els de l’Holocaust i l’extermini jueu per part dels nazis i sortir-ne victoriós amb seqüències genials (per exemple la del principi) i recordar que pot semblar una simple pel.lícula bèl.lica d’entreteniment, però és molt més que això, quasi està a l’alçada de les ja tan repetides primeres dos pel.lícules, perquè també és una obra mestra.

I arribem a la seva última pel.lícula, Django Unchained, que aquesta setmana s’ha estrenat entre nosaltres. Al contrari dels primers pensaments que vaig tenir amb Inglorious Basterds, quan vaig tenir les primeres noticies sobre que Tarantino rodava un western vaig saltar d’alegria perquè vislumbrava una nova obra mestra en l’horitzó, l’spaghetti western és el gènere que més idolatra, que més a homenatjat i el tir era segur. I no m’equivocava, de nou ha dirigit una obra mestra (la col.locarem al nivell d’ Inglorious Basterds) amb un gran guió (de nou), amb una selecció musical especialment extraordinària (no puc parar d’escoltar-la i d’imaginar-me que estic en un western), uns actors brutals (Christoph Waltz està triomfant de nou, però el que verdaderament fa el millor paper de la pel.lícula és Leonardo Di Caprio, senzillament impresionant i estupidament injust el poc reconeixement que està tenint i per cert, Jamie Foxx també aconsegueix una gran interpretació a pesar del que diguin alguns) i aquesta vegada, una direcció gloriosa. Tarantino no ha parat de repetir que Django Unchained no és un western, sinó que és un Southern, ja que està ambientat en el Sur d’Estats Units en el periode de preGuerra Civil i barreja termes com ara l’esclavitud, el western, l’spaghetti western o fins i tot algún aire de pel.lícules com ara Gone with the wind, per aconseguir un resultat espectacular. Sap on i com posar la càmera en cada moment per trobar el punt just adient per cada escena en un domini del gènere poques vegades vist en directors d’avui en dia (plans crepusculars, la composició dels violents tirotejos, la manera de posar els actors en l’escenari, al poble del principi o dins del saloon), vaig tenir la sensació que veia un homentage a molts westerns en un de sol que em canviava totes les normes per proposar-me una nova manera de visionar l’Oest americà. En tots els aspectes, en cada petit detall, Django Unchained és una obra mestra i dins meu, com a fanàtic del gènere, vaig tenir una dolça sensació de victòria, perquè el western no està mort, Quentin Tarantino l’acaba de ressucitar.

Per molta polèmica que portin les seves pel.lícules, la realitat és que vivim en els temps de Quentin Tarantino i la seva empremta ha sigut, és i serà duradera. Per la manera de seure i visionar en una sala de cinema, per valorar molts gèneres maltractats, per proposar un lliçó de cinema en cada film que dirigeix però sobretot per fer-nos reviure els nostres sentiments d’infantesa. Inconscientment esperem la següent pel.lícula seva amb un fervor calmat, però sabem que fent servir la mateixa fòrmula ens proposarà coses noves i el més important, ens sorprendrà. Sorprendre és una paraula que haurien de marcar en foc en molts estudis, escoles o acadèmies de cinema arreu del món, sobretot pensant que qui ens sorprén sempre, no hi va posar mai cap peu i va beure de la cultura cinematogràfica d’un videoclub. Que voleu que us digui, per mi no només és una alegria, també és una esperança.

Les imatges i videos utilitzats pertanyen als seus propietaris legals.