En la vida moltes casualitats i petits detalls ens poden fer decidir quins camins prendre. L’atzar juga part important en els nostres destins hi creguem o no perquè ens rodeja i ens manipula sense complexos, però hi ha veritats irrefutables, fets que són inamovibles, moments que sembla que estiguin escrits per dibuixar les nostres perspectives. No puc recordar amb exactitud quin dia vaig tenir consciència de qui era Steven Spielberg, però si puc recordar amb claritat que vaig pensar:
Aquest home ha fet o pensat totes les pel.lícules que m’agraden.
Quan jo era petit, en quasi cada pel.lícula que disfrutava estava escrit el nom d’Steven Spielberg, com a productor executiu, productor i sobretot com a director. Ell és la base real de tot el moviment del cinema dels anys 80, un dels noms que va canviar el sistema de fer pel.lícules als anys 70 i el culpable que molts siguem aficionats a això. Recordar com em va fer somiar en els meus anys d’infantesa no m’ha desviat en cap moment del meu pensament de que probablement és un dels 3 millors directors que ha donat el setè art, un geni (moltes vegades incomprès) i una figura apassionant. Spielberg és tan perfecte dirigint i creant perquè va nèixer per això i respira cinema en tot moment, des de ben petit amb els seus curtmetratges en Super 8 i anys més tard en els seus inicis en TV per la Universal, sempre ha demostrat ser un avançat al seu temps, un pioner que inspirat en altres pioners va obrir camí i que avui en dia continua fent-ho. El codi genètic de l’anomenat Rei Mides de Hollywood sempre ha estat unit al mòn del setè art i és un dels pocs directors de l’història que té l’etiqueta d’estrella. No és casual, des de ben petit va devorar cinema i el va diseccionar meticulosament, la seva condició de superdotat (cinematograficament parlant) va fer la resta i avui en dia gaudim de la seva llarga i gran trajectòria. No sempre ha estat fàcil, però el temps és just i ha donat a Spielberg l’etiqueta que fa temps que mereixia, la d’autor.
Desxifrador dels grans mites clàssics del cinema, inspirat per directors com Michael Curtiz, John Ford, John Houston, Alfred Hitchcock i sobretot David Lean, Spielberg va interrompre amb força en el panorama de Hollywood a finals dels anys 60 i principis dels 70 junt a cineastes com ara Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Brian De Palma o George Lucas en uns moments en que el model del sistema clàssic dels estudis estava en una crisi molt profunda i a punt de desaparèixer (tal com relata el magnífic documental Easy Riders, Raging Bulls) per salvar-lo de la seva extinció canviant la seva cara per sempre i de pas dominar el futur del cinema a la seva Meca. D’entre tots ells Spielberg era l’alumne aventatjat, els seus curts havien cridat l’atenció de la TV que el va contractar com a nou diamant en brut i on va arribar a dirigir capítols de la popular sèrie Colombo. No va passar gaire temps fins que se li oferís el primer gran desafiament, que originariament havia de ser només una TV movie, però que primer a Europa i després a la resta del món va estrenar-se en cinemes i que finalment s’ha etiquetat com la seva primera pel.lícula.
Duel no és prou coneguda com ho hauria de ser. Dirigida l’any 1971 i pensada per la televisió, Spielberg va aconseguir una petita joia amb només un actor (Dennis Weaver) i un pressupost baixissim. Amb una tensió narrativa poques vegades vista a la TV i utilitzant una tècnica asombrosa (Spielberg relata practicament tota l’història amb el joc de plans i punts de vista dels dos vehicles) per atrapar a l’espectador en un joc en aparença buit però del que en treu el màxim de suc. Hitchcockiana al quadrat, Duel és una demostració que tots els elements són importants per fer un film i que del no res es pot aconseguir tot, sobretot si és la teva primera pel.lícula (oficialment). Els resultats van ser tan bons, que va aconseguir permís per rodar escenes adicionals i presentar-la en sales i a Europa. La resta és història.
La primera pel.lícula d’Steven Spielberg estrenada directament a cinema va ser The Sugarland Express (1974). Una més que correcta road movie amb tocs de comèdia que de nou deixa entreveure un sisè sentit brillant per fer cinema (el pla emulant a The searchers de John Ford que després repetirà usant altres referents i pel.lícules) i un domini de la tècnica impresionant. Tira més cap al cinema de sèrie B però sense ser ni molt menys la millor de les seves pel.lícules, és totalment recomanable.
I arriba això. Estrenada l’any 1975, Jaws va marcar un abans i un després en el cinema modern, obrint la moda (junt amb Star Wars que s’estrenaria dos anys després) del “blockbuster” estival. Però comparar Jaws amb molts dels “blockbusters” d’avui en dia és molt injust, perquè la pel.lícula que va fer que la gent sentís un pànic terrible a banyar-se és en realitat una obra mestra, la primera de moltes en la carrera del seu director. Basada en la novel.la de Peter Benchley era ja quan es va abordar, un projecte difícil i amb pocs visos de triomfar i va a resultar cert a mitges, amb un rodatge complicat i extenuant (basicament el culpable va ser el mal funcionament de l’animatronic del tauró que va fer cèlebre la frase de “the shark is not working”) i un èxit posterior sense precedents. Vista avui en dia resulta un exercici brillant de cinema a qualsevol nivell, des del seu guió i el seu fantàstic plantejament narratiu i el desenvolupament dels personatges, els seus actors principals (Roy Scheider, Richard Dreyfuss i el genial Robert Shaw que converteix cada moment que apareix en antol.lògic), el seu muntatge brillant i clau per la manera com juga amb l’espectador o la música icònica de John Williams (col.laborant per segon cop amb Spielberg i ja durant tota la seva filmografia) que substitueix i representa al tauró tota l’estona, però sobretot per la direcció del geni, de nou emulant l’efecte Alfred Hitchcock (com a Duel però molt més perfeccionat) amb un ús de la càmera i la manera d’explicar-nos tota l’història absolutament meravellosa. Jaws va ser una de les últimes pel.lícules que va unir dos Hollywood, l’antic i una manera de fer pel.lícules amb el món que estava canviant i vindria després, i al final de tot queda que no és només un film estival, és una obra per apendre cinema. Cinema pur.
Close encounters of the third kind representa el següent èxit a tots els nivells en la carrera d’Steven Spielberg. Dirigida només dos anys després de Jaws, el confirma com un dels directors a tenir més en compte de tot el panorama mundial i l’acosta per primera vegada a un dels seus temes més recurrents, els OVNIS i els extraterrestres. Sense cap mena de dubte Spielberg dirigeix de nou un altra joia per tot el públic, casant a la perfecció l’entreteniment i el missatge, però amb un domini abrumador de l’art de fer cinema que el fa diferent a la resta. No són només els espectaculars efectes especials o l’efectisme amb que dirigeix moltes de les escenes, és com dibuixa als personatges (la descomposició de la familia americana mitja, un altre tema recurrent en el seu univers) i com els posa en situacions excepcionals en moments excepcionals, la riquesa de saber com composar plans o seqüències perquè practicament sense necessitat de guió expliquin tot i que és heredat dels grans mestres clàssics i el saber fer quasi instintivament. En cada nova pel.lícula que dirigia, Spielberg s’endinsava en una jungla on sempre trobava la millor sortida i aquest cas ho demostra. Close encounters of third kind a més, representa una forma de treballar que serà molt comú en la carrera d’Spielberg, rodejant-se dels mateixos col.laboradors en major o menor mesura (de nou música de Williams i protagonitzant Richard Dreyfuss) per aconseguir resultats més optimitzats. Deixant a banda que és una pel.lícula que no decau en cap moment de les 2 hores i 30 minuts aproximats (hi ha diversos muntatges) i que és pur entreteniment de qualitat, conté imatges icòniques (la seqüència de l’abducció del nen o qualsevol de les aparicions de les naus, pero posar dos exemples) i ha influenciat a cineastes i pel.lícules (hi ha un abans i un després d’aquesta pel.lícula en el subgènere d’invasions alienígenes o extraterrestres i si no que li preguntin als creadors de The X Files) posteriors i fins i tot a influenciat la manera en que molts ens mengem el puré de patates, poca broma. Obra mestra amb Truffaut de coprotagonista i amb musiqueta de 5 notes.
Amb 1941, dirigida l’any 1979, Spielberg entra de ple en un altre tema recurrent en la seva carrera, la 2a Guerra Mundial (apareix breument en moments importants de Jaws i Close encounters of the third kind) però des d’una perspectiva absolutament trencadora, la comèdia esbojarrada que estava de moda a finals dels 70 de la mà dels germans Zucker i sobretot John Landis, per narrar la psicosi que va patir la població de la costa oest americana durant la guerra, per por d’una invasió japonesa. És una pel.lícula molt atípica d’Spielberg, que realment tampoc busca aprofundir molt en el tema del que està parlant, simplement es deixa portar del frenesí i la bogeria que pateixen els seus protagonistes i crea una comèdia esbojarrada i sense masses expectatives. Molt millor del que cabria esperar, no és una de les millors pel.lícules del director, però és més que entretinguda. Curiosa.
L’entrada a la dècada dels 80 és vital en l’univers Spielberg. La dècada clau per acabar de formar la seva imatge de triomfador, visionari i sobretot rei Mides de Hollywood, comença l’any 1981 amb un dels personatges més famosos de l’història del cinema, Indiana Jones. En col.laboració amb l’altre geni del moment, George Lucas (director i productor d’Star Wars) en qualitat de productor i amb el mític Harrison Ford encarnant al famós aventurer i arqueòleg, Steven Spielberg dirigeix Raiders of the lost ark, cinta d’aventures inspirada en els vells serials de dissabte al matí de la televisió americana. Un dels seus grans mèrits és obrir (de nou) camí on no n’hi havia, amb un tipus de pel.lícula que inspiraria (de nou) a molts. Però la primera entrega d’Indy és també una gran obra, amb guió de Lawrence Kasdan és trepidant, divertida i té un deja vú als clàssics deliciós, hi podem trobar traços de John Houston (The treasure of the Sierra Madre) i sobretot de tot el que va fer Michael Curtiz, sense excepcions. Amb uns diàlegs i humor genials i una capacitat d’entretenir que no era a l’abast de tothom, Spielberg dirigeix una excel.lent pel.lícula, on potser no destaca un anàlisi extens dels personatges, però tampoc li fa falta, de nou amb l’ extraordinaria música de John Williams i fotografia esplèndida de Douglas Slocombe, un mite. Divertida, entretinguda, icònica, excel.lent, ho té tot. Entreteniment pur.
Que avui en dia aquesta pel.lícula continui captivant a grans i petits diu molt del que va significar l’any 1982 quan es va estrenar i de tot el que ha significat en tots els anys que han passat. Veure-la com un nen en aquells temps va ser una revel.lació, era una pel.lícula que semblava de ciencia ficció però acabava parlant de coses serioses, de coses que et feien pensar quan realment encara no pensaves massa. L’història d’amistat interplanetària entre un nen i un extraterrestre va traspassar fronteres i ens ha fet caure la llagrimeta alguna vegada. Intensa, emotiva i narrada a la perfecció, conté tots els ingredients que la fan un clàssic instantani, amb una música de John Williams preciosa o unes interpretacions excel.lents (Henry Thomas o una jovenissima Drew Barrymore) i el que la fa més gran de tot és Spielberg i el seu amor cap a la criatura, i tan se val si la criatura és l’icònic èsser d’un altre planeta o la mateixa pel.lícula, el poder i la capacitat cinematogràfica del director funcionen a tota màquina, dirigint amb passió i amor una història preciosa que ens va fer obrir els ulls i ens va remoure per dins. Quan encara no ploràvem o sentiem, Spielberg ens va fer aquest regal i des de 1982 i tal com es despedeix E.T. al final de tot, la tenim posada al cap (d’on ja no sortirà mai) i sobretot al cor. Obra mestra es quedar-se curt.
El projecte de dirigir una pel.lícula sobre la mítica sèrie The twilight zone era, en aparença un èxit segur. Reunir a 4 dels directors més prometedors i que estaven més de moda del moment, Spielberg, Joe Dante (Piranha i a punt de dirigir Gremlins), George Miller (saga Mad Max) i John Landis (An American werewolf in London, Blues Brothers) tenia pinta de ser èxit segur, però un accident en el rodatge de l’episodi de Landis per culpa del mal fer del director que va matar al actor principal Vic Morrow i a dos nens que feien d’extres, va enfosquir la producció i el resultat final se’n va ressentir. Vista avui resulta una curiosa pel.lícula, fins a cert punt icònica en els anys 80, però dista molt del resultat que podria haver tingut. L’esmentat accident, a més va acabar practicament amb la carrera de Landis (tot i que després va dirigir per exemple el mític video de Michael Jackson Thriller) i de pas l’amistat que l’unia amb Spielberg. Correcta i entretinguda.
Ja de ple en la dècada dels 80, Steven Spielberg dirigeix la que per mi és una de les 5 pel.lícules més representatives de la dècada i la millor aproximació al personatge d’Indiana Jones. Indiana Jones and the temple of doom data de l’any 1984 i durant molts anys ha sigut una pel.lícula menor en l’univers Spielberg i en la trilogia original del personatge, quan realment és un altra obra mestra del director que va quedar amagada sota la capa del gènere que la representava. El primer que destaca en ella és el guió de Willard Huyck i Glòria Katz, un peça mestra, un homenatge al cinema d’aventures i als clàssics del cinema, amb diàlegs brillants i una narrativa impresionant, i de nou una espectacular música de John Williams i un inconmensurable Harrison Ford en el paper protagonista fent parella amb Kate Capshaw (que es casaria amb Spielberg després de la pel.lícula) amb una química digna de les grans parelles del Hollywood clàssic (a estones, la manera com interactuen recorden les gran comèdies de George Cukor amb Katherine Hepburn i Spencer Tracy). Steven Spielberg fins i tot homenatja el musical en la deliciosa seqüència inicial al club Obi Wan (de nou un homenatge de Lucas a la seva criatura) de Shangai i fa pujar l’espectador en una muntanya russa de la que no deixarà que baixi fins al final, amb un ritme i nivell narratiu d’un nivell superior. Més enllà dels prejudicis que pugui suposar veure una pel.lícula d’aventures com una obra mestra del setè art (i més si és una seqüela), la realitat és que Indiana Jones and the temple of doom és diferent, amb personatges molt ben dibuixats en la trama, una acció i ritme que no decauen, un muntatge i música genials, uns actors espectaculars i un guió i direcció senzillament adorables. La primera vegada que la vaig veure, vaig haver d’agafar-me a la butaca de l’emoció que em va provocar, quasi 30 anys després no ha decaigut ni una gota, per molt que el mateix director la trobés massa fosca o tètrica, ho va clavar i molt. Obra mestra i la millor pel.lícula d’Indy.
The color purple representa el primer intent per part d’Spielberg de despendre’s de l’etiqueta de director de cinema blockbuster (com si hi hagués algún problema amb els blockbusters que havia dirigit fins la data), o almenys així és com la crítica del moment ho va voler vendre. El director va trencar amb els seus col.laboradors habituals (per exemple unint-se al músic Quincy Jones com a productor i també compositor) i va adaptar una novel.la d’Alice Walker guanyadora del premi Pulitzer per retratar les penúries i alegries d’una noia de raça negra en els difícils principis de segle passat. Dirigida l’any 1985, The color purple és també la primera vegada que Spielberg tocarà un tema recurrent en la seva carrera, la difícil situació dels afroamericans en l’història dels Estats Units i en conjunt és una bona pel.lícula, funciona, però en la meva opinió és un pèl llarga i sincerament forçada, com si fos un intent fals de ser el que un no és, i Spielberg no havia arribat a la maduresa idònea per fer aquest film (com després es veurà). Menció especial també mereixen els actors en la seva totalitat, sobretot Danny Glover i Whoppi Goldberg, en uns papers poc agraïts (sobretot el primer) però dels que se’n surten més que bé. En resum si, és una pel.lícula preciosa, però no dona tot el que hauria pogut ser i és una llàstima, perquè tot i així el resultat és més que bo. Recomanada sense ser del millor del director.
Però el 1987 Spielberg va començar a construïr la base de la seva filmografia futura amb Empire of the sun. La pel.lícula (una adaptació del llibre autobiogràfic de J.C.Ballard per part del guionista Tom Stoppard) de nou se centra en el conflicte de la 2a Guerra Mundial, aquest cop en la Xina infestada de tropes japoneses i sota la mirada d’un nen àngles (Christian Bale en el seu primer gran paper en el cinema, inolvidable) de casa bona que es separat per accident dels seus pares i s’ha de buscar la vida com pot, primer als carrers de Xangai i després en un camp d’internament de presoners occidentals. No és una obra mestra, però poc li falta, Spielberg recupera el to narratiu que li fallava en la seva anterior pel.lícula relatant amb passió el seu tema preferit i recuperant antigues (i més profitoses) col.laboracions, per exemple John Williams en un altra banda sonora pel record. Ben narrada, intensa quan ho necessita, ben interpretada i sobretot ben dirigida, a tots ens quedarà l’escena clau del film, la dels cadillac del cel per resumir que Spielberg estava evolucionant i canviant i que més tard o més aviat el seu cinema arribaria a la majoria d’edat. Excel.lent.
Tot i que en la meva opinió personal no supera a la 2a part, Indiana Jones and the last crusade (dirigida l’any 1989) recupera elements clau de la franquícia de l’aventurer arqueòleg com ara els nazis i introdueix personatges i linees argumentals bàsiques per entendre les tres pel.lícules. El pròleg amb el personatge de jove (interpretat per River Phoenix) està brillantment dirigit amb tots els elements clau per entendre el perquè acabarà sent de la manera que és d’adult i després l’introducció de Sean Connery com a pare del protagonista (i tampoc cal preguntar-se massa sobre la diferència d’edat entre l’actor i Harrison Ford, perquè de nou el que importa és la química), en un tour de force interpretatiu hilarant i soberbi entre dos actorassos disposats a gaudir de l’aventura. Indiana Jones and the last crusade, tancaria també la col.laboració entre Spielberg i Douglas Slocombe, el director de fotografia de les tres primeres pel.lícules de la sèrie. Slocombe, un dels millors directors de cinema que ha donat mai Hollywood, va donar un estil molt personal i únic a les pel.lícules d’Indy i també va ser molt culpable del seu èxit (saber fotografiar la varietat d’escenaris proposats amb un estil únic i inconfundible), al igual que de nou la música de John Williams o la producció de George Lucas, Frank Marshall i Kathleen Kennedy (aquests dos últims, han estat mitja vida lligats a Spielberg, produïnt la majoria de les seves pel.lícules). En conjunt, Indiana Jones and the last crusade és un film excel.lent, sòlid, ben interpretat i ben dirigit i per molts fans d’Indiana Jones es considerat el millor de la saga, però com ja he dit abans res supera a la 2a part. El dit, excel.lent.
Però el 1989 dirigeix també el que per mi és la seva pitjor pel.lícula. Repetint amb Richard Dreyfuss com a protagonista, Holly Hunter i John Goodman acompanyant i en un paper secundari la mítica Audrey Hepburn en el seu últim paper al cinema, Spielberg dirigeix Always, remake de A guy named Joe (1943) i realment no tinc molt clar per on anava el tema. Drama romàntic, recupera els defectes de The color purple (excessivament ensucrada i massa llarga, per exemple) per explicar-nos una història que, francament no estava a l’alçada de la qualitat del seu director. No és dolenta, es deixa veure, però està lluny del demostrat per Spielberg anteriorment.
Val d’acord, tothom odia Hook. I si, la veritat és que hauria pogut ser millor, però també és veritat que Hook no és tan horrorosa com molta gent afirma. Dirigida l’any 1991, amb ella Spielberg va voler fer el seu particular homenatge al personatge de Peter Pan (una mica el seu alter ego i de pas de tots els que venerem al director de Cincinnati) i a Walt Disney, però enlloc de centrar-se en el conte clàssic va fer una variació de l’història que realment no funciona. No està ni mal interpretada ni tampoc tan mal dirigida, però a un se li queda la sensació d’estar veient un parc d’atraccions (literal i metaforicament) que no porta enlloc i està totalment buit de vida. El pitjor de tot és que podria haver sigut una gran pel.lícula.
Probablement 1993 va ser el millor any de la carrera cinematogràfica d’Steven Spielberg i el primer exemple és aquest. Jurassic Park va reventar taquilles arreu del món i va fer que tothom recordés els triomfs de Jaws, Close encounters of the third kind o ET, amb una història sobre un altra passió dels anys d’infantesa del director, els dinosaures. Realment és una pel.lícula blockbuster típica, el seu guió no destaca de sobremanera si no fos perquè va adaptar el best-seller de l’escriptor Michael Crichton i allí va començar a convertir-se en mite. Spielberg va aconseguir que l’empresa Industrial Light And Magic arribés fins a un nivell d’efectes especials mai vist fins alhesores i ho va unir tot amb els dinosaures en un McGuffin perfecte, durant quasi una hora no els veiem en pantalla ( si menys no els que són més estrelles de la funció) recordant clarament a l’efecte que va causar quan va amagar el tauró de Jaws durant bona part del metratge. Amb un cast solvent, sobretot un Jeff Goldblum espectacular i un Richard Attenborough disfrutant com un nen (no ens oblidem de Laura Dern, Sam Neill i un secundari Samuel L.Jackson que ja començava a despuntar) i amb els ja anomenats efectes especials perfectes i una música (de nou) inolvidable de John Williams, Spielberg dirigeix el film amb una passió a estones infantil i aconsegueix una obra més que solvent. Entretinguda, divertida i amb momentassos brillants (el moment dels gots amb aigua i el T-Rex acostant-se, l’atac posterior o la persecució als nens dins de la cuina per part dels Velocirraptors) Jurassic Park va mostrar que es podia fer entreteniment de qualitat sense tractar al públic com un imbècil. Molt gran i molt bona. Un clàssic modern.
Qui salva una vida, salva el món sencer.
La seva segona pel.lícula de l’any 1993 va resultar ser, fins a data d’avui, la millor de la seva carrera. Schindler’s List no és només un trencament radical en l’obra de Steven Spielberg i la seva aproximació a l’Holocaust, és un film únic, desgarrador i necessari, una obra mestra per damunt d’obres mestres. Cinematograficament és perfecta, amb uns actors que ho borden (Liam Neeson, Ben Kingsley o Ralph Fiennes), una fotografia en blanc i negre preciosa del director de fotografia polonés Janusz Kaminski (a partir d’allí Spielberg i Kaminski serien inseparables), un muntatge pausat però intens d’un altre dels col.laboradors habituals del director, Michael Kahn i la música inolvidable de John Williams, aquest cop amb Itzhak Perlman. El guió d’Steven Zaillian és també un altra mostra del nivell de la pel.lícula i sobretot la direcció d’Spielberg ho borda, amb un canvi de registre darrere de la càmera inusual en ell, quasi bergmanià i definitivament més acostat als canons del cinema europeu (l’ús de la càmera en mà i una composició de plans similar a l’estil documental evoquen clarament a les imatges existents sobre l’Holocaust) on a sobre es va rodar la pel.lícula (Polònia). El canvi o metamorfosi que evidència la cinematografia del director a partir d’aquesta obra és notori, de fet es pot dir que Spielberg arriba a la majoria d’edat amb aquesta pel.lícula (que tal com hem dit abans ja apuntava en aquesta direcció a Empire of the sun i en menor mesura The color purple, però sense aconseguir aquest nivell) i no hi hauria pogut haver altra manera d’aconseguir-ho sinó arriba a ser perquè Spielberg és jueu i dirigir un film tan desgarrador, cruel i dur sobre l’Holocaust no va ser una empresa fàcil. Va guanyar 7 Oscar (aconseguint per fi Spielberg el que tant se li resistia com a director) i sumats als 3 de Jurassic Park van donar-li a Spielberg un any pel record. Vista el primer dia i vista ara, Schindler’s List no deixa ni un sol segon del metratge indiferent, la seva visceral qualitat de exhibir-nos l’Holocaust sense maniqueismes (si, ja sé que molts diuen que és una pel.lícula manipuladora, però ei, bon vent) i amb tota la seva cruesa, fa posar la pell de gallina i fa pensar molt de quan de dany poden arribar a fer les guerres, les ideologies, les persones, fa pensar en la maldat humana però el millor de tot és que enmig de tot, fa pensar en la capacitat que tenim de fer el bé. Una pel.lícula necessària que s’hauria de passar en cada escola del món, per petita que sigui, obra mestra entre obres mestres, cinema pur. Perfecta.
4 anys haurien de passar perquè Spielberg tornés a dirigir de nou i també per partida doble. El 1997 dirigeix la seqüela de Jurassic Park, The Lost World, que ni molt menys és una mala pel.lícula, però que a nivell d’història no té la frescura de la primera part. Tot i així, en ella Spielberg deixa anar la diversió més pura i barreja els dinosaures amb un homenatge gens dissimulat a King Kong i la fa disfrutable des del primer minut fins al final. Més del mateix si, però entreté i això ja hauria de comptar. Acceptable.
La segona pel.lícula de 1997 és potser un dels casos més injustos en la carrera d’Steven Spielberg. Amistad és una pel.lícula preciosa, ben rodada i ben interpretada però avui en dia potser té tants o més detractors que Always o Hook sense saber molt bé perquè. És molt sabut ja, que el director va voler fer la seva particular aportació al tema de l’esclavitud americana en homenatge a dos dels seus fills i a fe que el fa, perquè tot i no ser una obra mestra és una pel.lícula molt notable (especialment els flashbacks del motí del vaixell d’esclaus, amb la terrorífica seqüència de quan són tirats al mar) i que es deixa veure més que bé. No és el millor Spielberg, però ni molt menys és el pitjor.
El 1998 dirigeix una nova obra mestra i un punt d’inflexió en el cinema bèl.lic. Saving Private Ryan és l’aproximació definitiva d’Steven Spielberg a la 2a Guerra Mundial i una nova manera de veure els films de guerra, amb una cruesa i realisme mai vistos fins alhesores. El director va utilitzar tots els recursos necessaris i amb el seu toc únic va crear una joia. La fotografia de tons apagats i plena de gra de Janusz Kaminski o el muntatge de Michael Kahn per exemple, per donar el look a documental sobre la guerra que es buscava, però per sobre de tot el geni d’Spielberg, amb seqüències úniques (el desembarc inicial de Normandia o l’assalt al poble final, d’una cruesa i realisme extraordinaris) mostren l’altre costat de la guerra, en el que encara que siguis un heroi te’n pots anar cap a casa en una caixa de fusta i que havia sigut lleugerament dissimulat en el tema de la 2a Guerra Mundial. El film marca la primera col.laboració entre el director i Tom Hanks a més de comptar amb un cast extraordinari amb entre d’altres el ja citat Hanks, Tom Sizemore, Matt Damon, Edward Burns, Barry Pepper, Giovanni Ribisi, Vin Diesel o Paul Giamatti i realment és una extensió més dels curts que dirigia quan era petit i un altra mostra de les capacitats i geni d’Steven Spielberg. Un tros de pel.lícula, una de les millors cintes bèl.liques de l’història i en definitiva un altra obra mestra.
A.I. Artificial Intelligence (2001) recupera una vella idea del director Stanley Kucrick (al qual va dedicada la pel.lícula) per explicar-nos l’història d’un nen robot que té la capacitat d’estimar. Sobre el paper semblava un film molt de l’estil ensucrat d’Spielberg i sobre el paper semblava que podia caure en vells errors del passat i si bé la pel.lícula és excessivament llarga no deixa de ser una excel.lent cinta sobre els sentiments humans vistos des dels ulls d’un nen (un altre tema Spielberg) amb un disseny de producció i fotografia magnífics i una visió concisa del futur de l’humanitat per part del seu director. Enorme pel.lícula.
El 2002 estrena de nou dos cintes. La primera d’elles és aquesta adaptació d’una història curta de Philip K.Dick (gurú de la ciencia ficció en la literatura i el cinema dels últims 50 anys, Total Recall o Blade Runner entre d’altres sorgeixen de la seva ment), Minority Report és també una de les dues pel.lícules en les que el director dirigirà a Tom Cruise i la passió que els dos posen en el projecte és encomiable. Molt atípica per la manera en que està dirigida, Spielberg sorprèn amb un ús de filtres i posicions de càmera més propers al cinema europeu que a la ciencia ficció i cinema negre modern americà en general (fotografia de nou de Janusz Kaminski) i sobretot amb un altre disseny de producció encomiable (va reunir als experts més destacats en molts camps per definir com visualitzaven el futur en la vida diària i poder-ho incorporar al resultat final del film), per poder explicar una història que si bé és força corrent i tampoc és que sorprengui tant al final, s’agraeix que tracti a l’espectador amb intel.ligencia. Bona.
Fantàstica. La segona pel.lícula que Steven Spielberg va dirigir el 2002, va ser Catch me if you can, basada en l’història verdadera de Frank Abagnale jr., farsant, falsificador i blanc de l’FBI durant molt anys, que va no va poder atrapar-lo fins després de molt de temps. En els papers principals, Leonardo DiCaprio com a Abagnale, Tom Hanks com l’agent que el va perseguir i Christopher Walken en el paper de pare del protagonista, en papers secundaris, Jennifer Garner, Amy Adams i Martin Sheen. I Spielberg determinat a donar a la pel.lícula un encertat to retro (atenció a la fotografia de Janusz Kaminski amb un excès de llum i l’ús de tons pastel, les cançons triades i el disseny de producció) sense complexes i amb un clar homenatge a les comèdies de Hollywood dels anys 50 i 60 (i a James Cagney i White Heat en una escena clau del film) fan que el resultat final sigui excel.lent. D’alguna manera és com un petit homenatge d’Spielberg al cinema de Martin Scorsese, amb el qual la pel.lícula té més d’un paral.lelisme. Enorme.
Tinc molts problemes amb The terminal (2004), de fet la poso quasi a l’alçada d’Always. En primer lloc el concepte em sembla pobre, fer anar a Tom Hanks per un aeroport durant dues hores em sembla bastant temerós, no perquè sigui Tom Hanks, sinó més aviat per les dos hores i on poden arribar a portar. I encara que sigui Spielberg el que dirigeix, efectivament l’història no condueix a res i és terriblement plana. És evident que degut al geni del director no és dolenta i que té algún elements a tenir en compte (per exemple el seu repartiment o la forma en que Spielberg mou la càmera per l’aeroport), però res més. Per mi no arriba ni a acceptable.
El remake de la cinta de ciencia ficció War of the worlds que dirigeix l’any 2005 és un altre exemple de l’excel.lent treball d’Spielberg en projectes que aparentment pintaven a fracàs. Oblidant-se dels extranys experiments de The terminal, filma un gran remake d’un clàssic difícil de superar amb Tom Cruise i la nena Dakota Fanning (brillant) en papers protagonistes. Amb guió de David Koepp, el War of the worlds d’Spielberg és un madur Close encounters of the third kind amb extraterrestres dolents, una versió de cinema catastrofista post 11S o simplement un remake amb més mitjans, però no defrauda en cap moment. Destinada a l’entreteniment, compleix perfectament el seu propòsit amb alguns moments de gran nivell (cada un dels atacs de les màquines extraterrestres per exemple) i té un resultat més que bo.
Probablement l’última obra mestra d’Spielberg, data també de l’any 2005. Munich és tan inmensa perquè no amaga en cap moment les dicotomies de tots els seus personatges, els motius que els mouen i els resultats de les seves accions, és un tros de pel.lícula perquè crea controvèrsia en tots els bàndols i és una obra mestra perquè conjuga tot això amb una excel.lent direcció, saltant en diversos espais i moments sense desdibuixar els seus personatges (excel.lent labor dels guionistes Eric Roth i Tony Kushner), utilitzant recursos (de nou Spielberg demostra com coneix l’ofici i de la manera que se’n pot treure més suc) com ara la fotografia (de nou) de Kaminsky, potser la millor des de Schindler’s List o el disseny de producció. Tècnicament la pel.lícula resulta perfecta, i el seu missatge i sobretot com l’explica és per treure’s el barret (no cada dia veus una pel.lícula on una venjança es converteix en un turment pels seus protagonistes), amb actors de la talla d’Eric Bana, Daniel Craig, Geoffrey Rush, Cirian Hinds o Mathieu Kassovitz, Munich molesta i que un film avui en dia, molesti a israelians i palestins ja ha de ser pres en consideració. Si després està tan ben filmat, el fa irresistible.
Era necessària? Primer molts vam dir si i després molts se’n van penedir, però raó no ens hi faltava. El problema de Indiana Jones and the kingdom of the Crystal Skull és la labor de George Lucas com a productor que la veritat, va ofuscar les qualitats d’Spielberg com a director. Desestimant un borrador del guió de Frank Darabont que segons veus autoritzades era collonut, va encarregar-ne un a David Koepp i va forçar un refregit de tòpics sobre l’aventurer que arriben a cansar. Estrenada l’any 2008, per mi no és tan dolenta com molts diuen, però la veritat, per estrenar això, millor deixem a Indy tal com estava. Entretinguda, es deixa veure i para de comptar.
Admirador durant molts anys del còmic d’Hergè, Spielberg tenia els drets per dirigir una pel.lícula sobre el reporter belga durant molt de temps i va estar a punt de dirigir una adaptació en diverses vegades (incluida una just abans de la mort del dibuixant). Sovint s’ha dit que el personatge d’Indiana Jones estava basat en Tintin (cosa que no és certa) i no costa massa preguntar-se perquè: aventurer, viatger, sempre en defensa dels dèbils…A més, els àlbums d’Hergè tenien un estil molt peculiar i al contrari que molts còmics més coneguts i rentables són quasi storyboards, amb un detall pels moviments i amb vinyetes que són calcades a plans cinematogràfics. Spielberg s’associà finalment amb Peter Jackson (un altre gran fan del personatge) l’any 2011 gràcies a que Robert Zemeckis i James Cameron li van demostrar en una prova que la tècnica de la Captura de Moviment (Motion Capture, molt empleada per Zemeckis a Polar Express o Beowulf) combinada amb el 3D era possible i podia treure’n un resultat excel.lent. The adventures of Tintin és la primera pel.lícula d’animació dirigida per Spielberg i de nou el director obre camí dirigint de forma magistral l’aventura que la 4a part d’Indy hauria haver sigut i no va ser, fa passar la càmera pels llocs més insospitats i li dona al film el to perfecte (hi ha plans que són literals com al còmic). El Tintin d’Spielberg és una obra fresca i feta sense complexos, divertida, entretinguda amb tocs de comèdia, d’aventura i un petit homenatge als gags més visuals de l’època del cinema mut, amb una música (John Williams) deliciosa i un gran ús del 3D i fins i tot la part de tot l’assumpte que més preocupava, el guió obra d’Steven Moffat, Edgar Wright i Joe Cornish, és molt remarcable, fusionant tres volums de còmic diferents i introduïnt elements que no hi apareixien però que pertanyen a l’univers Tintin i conservant el seu esperit. Menció a banda, els impagables títols de crèdit que repassen tot l’univers del personatge en una entranyable animació retro en 2D. Una pel.lícula excel.lent.
War Horse (2011) torna a ser una incursió d’Spielberg en el cinema bèl.lic (en aquest cas durant la 1a Guerra Mundial) utilitzant l’història d’amistat entre un noi i el seu cavall que són separats per culpa de la guerra i que lluiten per trobar-se. És una pel.lícula que sense arribar al nivell d’altres obres de l’autor és bona, un homenatge d’Spielberg als grans clàssics de dissabte per la tarda amb animal inclós ( Rintintin o altres) i també a John Ford (evocant la seva Irlanda natal amb la fotografia exageradament crepuscular de Janusz Kaminsky, la pel.lícula que de seguida ve al cap és The quiet man). Entretinguda i amb un poderós missatge antibèl.lic (de nou), War Horse té moments d’extraordinaria bellesa i és una mostra de les bones maneres del director a l’hora de moure i col.locar la càmera. Recomanada.
L’última pel.lícula fins a data d’avui d’Steven Spielberg és possiblement la que millors interpretacions registra. Durant molts anys s’ha acusat (falsament, només s’han de treure exemples) a Spielberg de ser un mal director d’actors i si algú encara ho afirma, faria bé en mirar-se Lincoln (2012) i veure con Daniel Day-Lewis practicament s’assegura el tercer Oscar de la seva carrera en una interpretació magistral del personatge (la forma en la que es mou, camina, parla o interactua amb els altres personatges és senzillament brillant) o el repartiment que el segueix ho borda (Sally Field, Tommy Lee Jones, Joseph Gordon-Levitt, James Spader, David Strathairn o Hal Holbrook, per posar alguns exemples). Però el film és molt més que això, és un retrat certer i exacte dels últims mesos de la vida de Lincoln, la fi de la Guerra Civil americana i sobretot el debat i posterior votació per erradicar l’esclavitud a Estats Units, i vagi per endavant que és una pel.lícula històrica, pseudobiogràfica (no abarca tota la vida del personatge) i sobretot política. I aquí és on Spielberg focalitza el que, centrant-se en les negociacions i debats però sense grandiloqüències, en una manera intimista de rodar a l’alçada de la trama que veiem en pantalla i al ritme que marca la personalitat del mateix Lincoln. La recomano i em va semblar una obra excel.lent, perquè en els temps que vivim (la crisi i el descrèdit de la classe política) és un intent encertadíssim de disseccionar la manera en que la política es comporta i com va nèixer i desenvolupar-se. Bonissima.
Steven Spielberg no només és un dels millors directors de cinema de tota l’història, la seva màgia i poder ha arribat a tots els racons de l’indústria. Ja sigui creant junt a Jeffrey Katzenberg i David Geffen un estudi (Dreamworks, que després no ha resultat el que s’esperava d’ell), o sent escriptor o productor (al cinema o TV), Spielberg ha marcat i dibuixat la ratlla del que van ser els anys 80 i posteriors, deixant un segell asombrós. Poltergeist, Amazing stories, The goonies, Gremlins, Back to the future, Who framed Roger Rabbitt, Band of Brothers, The pacific, Flags of our fathers, Letters from Iwo jima, Super 8, Taken o Falling Skies són alguns dels exemples més famosos i que demostren fins a quin punt Steven Spielberg ha marcat la cultura popular moderna i el cinema en general. Spielberg va ser un dels salvadors de l’indústria, potser l’abanderat d’aquell moviment que va canviar Hollywood als 70 i un avançat al seu temps, durant molts anys va tenir que lluitar contra l’estigma de ser només un director de cinema d’estiu o de crispetes, però va vèncer tota aquesta resistència demostrant quina classe de director (i productor) era i és. Igual que Chaplin, Ford, Lean, Hitchcock, Wilder, Hawks o Scorsese, Spielberg ha marcat un abans i un després i ja fa molts anys que és una referència. Que al panorama internacional sorgeixin directors de la talla de David Fincher, Christopher Nolan o J.J.Abrams (el seu cinema beu molt de la fòrmula Spielberg) només és la prova que ho constata.
I encara que m’hi esforço no puc recordar quina va ser la primera pel.lícula que vaig veure d’Spielberg, ni si la dirigia o produïa, simplement perquè m’he fet gran amb el seu cinema i la seva manera d’entendre el setè art i ha canviat tant les nostres vides que ja ni ens n’adonem, però està i sempre ha estat allí com a gran influència, cultural i cinematograficament. Tinc molt clar com d’afortunat em sento d’haver viscut aquells anys d’aventures en la meravellosa dècada dels 80 (la millor de l’història, diguin el que diguin) i que tenir una mica de complexe de Peter Pan de quan en quan no és pas cosa dolenta, al contrari, ens fa veure el món amb millor perspectiva, amb la perspectiva d’un nen, un nen gran com Spielberg que somiava amb dirigir pel.lícules i de pas va emocionar al món. Jo somio que potser algún dia li podré dir tot això a la cara, de fet pagaria per compartir un sopar amb aquest home, explicar-li que va canviar-me la vida i que si, que he rebut moltes influències, però ell va ser el detonant principal que va fer-me aficionar al cinema. Només per això, simplement, gràcies Steven Spielberg.
Les imatges i videos utilitzats pertànyen als seus propietaris legals.
AFTER HOURS 