Fa no gaires dies va estar de plena actualitat l’aprovació del matrimoni homosexual a França i les posteriors protestes per part de grups i sectors d’ultradreta. No és cap novetat que aquest tipus de lleis creïn controvèrsies (injustificades, això si) entre els sectors més reaccionaris i violents de la societat, però de seguida em va cridar l’atenció el fet que a Espanya l’anterior govern aprovés un llei similar l’any 2005 i tingués moltes menys protestes en contra que a França. De tota la vida he sentit que el país veí era un mirall on ens haviem de reflexar, però amb el pas dels anys no cal ser massa erudit per saber que ni mirall ni res, si gratem una mica sense esforç trobarem problemes dignes de per exemple….Espanya.
En realitat la societat francesa no és més que un reflexe de la societat occidental i del seu modus vivendi, però en ocasions portat als extrems. No és només (que Déu n’hi do, ja) que grups d’extrema dreta violenta ocupin els carrers dia si, dia també, per atacar una llei que hauria de ser comú a tots els països del món (a Espanya l’extrema dreta va sortir amb sotanes i les creus, però almenys no es van pegar pels carrers), és per exemple, un racisme amagat que deriva de la política d’immigració dels successius governs francesos, que han apilat milers de nous ciutadans en suburbis de les grans ciutats, especialment Paris, creant ciutadans de segona en drets i oportunitats, que recorda vagament i en comptagotes de tot el que Europa va fugir a mitjans del segle XX. Tot això ha acabat derivant en autèntiques rebel·lions dels suburbis, violentes i impredectibles, que han constatat que el model francés (i de retruc l’occidental) no és de cap manera exemplar.
Però tot i que els nostres veïns vulguin fer-nos creure que la seva existència és molt més idíl·lica que la nostra sense aconseguir-ho en realitat, si que realment van un pas endavant en una cosa, en la capacitat d’autocrítica del món de la cultura i el cinema. I no és que aquí no hi hagi capacitat d’autocrítica, però els francesos la tenen molt més desenvolupada perquè porten exercint-la molts més anys que nosaltres (aquí ens vam passar quasi 40 anys sota els designis d’un fill de puta baixet, calb i que no sabia parlar l’anglés, ah i que era un assassí de masses també), des dels temps de la Nouvelle Vague, de la que ja en parlarem un altre dia extensament, i passant pels fets del “Maig francés”, els cineastes francesos porten gravada al seu ADN la protesta com a gènere cinematogràfic.
El 1995, el polifacètic Mathieu Kassovitz dirigeix una obra clau en aquest tipus de cinema, La Haine, obra de culte des de practicament el moment de la seva estrena que basant-se en els disturbis dels suburbis de Paris, narra l’història de tres amics i un arma perduda. Però la gran arma de La Haine és sens dubte la seva síntesi narrativa, la capacitat de retratar en només 1 hora i mitja la societat francesa i tots els seus errors i fatalitats. Amb un estil visual impactant en blanc i negre i amb un storytelling impropi d’un film d’aquestes característiques, Kassovitz anticipa amb cada moviment de càmera o cada pla, el que passarà als seus protagonistes, i cada raconet de la cinta és una petita gran metàfora, des del començament amb el pla contrapicat del personatge de Saïd Taghmaoui discutint amb dos veïns en una plaça, o la simbologia del local cremat del personatge de Hubert Koundé o la reiteració de la foscor dels túnels amb Vincent Cassel. La seva estructura de tragèdia i la seva escenificació en un món de blanc i negre però carregat de grisos, la fan una obra cabdal en el cinema francés i mundial de protesta, una obra única i indispensable amb un guió perfecte. De la multitud d’exemples que ens dona més el cine gal, he volgut avançar en el temps fins quasi avui en dia per tocar dos pel·lícules que analitzen problemàtiques dels suburbis i la societat des de diferent prisma, Un prophète (2009) i Intouchables (2011). De la segona ja en vaig escriure en un parell d’entrades, però simplement volia recordar la seva capacitat per introduïr el tema dels suburbis francesos en una comèdia sense que resulti massa forçat (i perquè no, el ja nombrat tema de fer una pel·lícula sobre una persona que no pot caminar i fer-ne una de les millors comèdies de l’any), però la primera és un film especial. Dirigida per Jacques Audiard és una obra contundent, plena de simbologies sobre tota la problemàtica real francesa, des de les màfies, passant pel problema cors o de nou el problema dels suburbis i com generen ciutadans de segona en tots els aspectes de la vida. Però si a La Haine el guió era perfecte, aquí se surt dels límits, no li sobra ni una sola línia de diàleg, ni un sol minut de metratge (i dura una estona) i amb un muntatge espectacular (fins i tot amb un ús del so impactant, especialment en una escena clau quasi al final) genera un film imprescindible per entendre que passa a l’altre costat dels Pirineus però també per saber com es fa una pel·lícula que generi missatge potent i qualitat cinematogràfica a la vegada, amb una direcció brillant i unes interpretacions increibles (especialment la del protagonista, Tahar Rahim, que evoluciona el seu personatge de forma molt súbtil però notable del principi fins al final d’una manera brillant) Un prophète és un film necessari i únic en la seva espècie.
No seria d’estranyar que en no gaire temps sortís alguna pel·lícula a França parlant del que ha passat aquests dies amb la violència i agressions contra homosexuals, perquè és tan cert que disten molt de ser la societat modèlica que molts cops volen fer creure a la resta com que tenen una capacitat innata de l’autocrítica cinematogràfica, i a més de qualitat. I és que, com he dit abans, no és que aquí no tinguem autocrítica al cinema, però la tenim més esmorteïda, clarament més esmorteïda, potser perquè les subvencions ajuden a calmar a les feres, però clar, abans hi han d’haver feres (Berlanga, wish you were here)….Si val, els francesos es miren el melic, però després fan pel·lícules on ho denuncien, i no tindré cap problema en canviar d’opinió quan aquí passi el mateix. Us imagineu una pel·lícula sobre Bankia, els papers del Bárcenas, el mangoneig de la política i banca del país sense péls a la llengua i a sobre ben feta? Doncs això.
AFTER HOURS 