La setmana passada la meva filla va estar malalta uns quants dies i per conseqüent em vaig quedar amb ella llargues estones. Depenent de com se sent el malalt es pot matar el temps de moltes maneres i que a casa hi hagi molts dvds i Blu-rays ajuda en la labor, la veritat. Com que pobreta ho va passar força malament, no estava per res més que visionar TV o pel.lícules, i en això vam dedicar el nostre temps força estona.
Un dels films que vam veure va ser Princess and the frog (bonissima, totalment recomanable) i vaig notar que encara que la meva filla es trobava malament, quan va aparèixer el logo de Disney Pictures en pantalla, es va animar lleugerament. El fet és que jo mateix m’animava i experimentava una lleugera sensació de deja vú de la meva infantesa, sensació que d’altra banda no és que sigui una novetat, però em va fer rumiar en la capacitat que té Disney i el seu castell com un dels seus distintius més emblemàtics, per fer somiar o recordar temps d’infantesa o de fantasia. Un poder enorme.
Els clàssics Disney, ja sigui en curtmetratges, pel.lícules de llarga durada o els clàssics moderns com la companyia bateja a les produccions de nova fornada, són autèntiques creacions destinades a fer somiar, encara que a vegades (i parlo sobretot dels clàssics més antics) el seu missatge sigui reprobable en alguns aspectes (racista i misogin en molts casos). Precisament aquest missatge ambigu fa que tingui més mèrit l’acceptació que tenen entre el públic, Disney ha pogut ser misogin o racista si, però ha calat molt més en el públic la seva manera de parlar de l’amistat, el companyerisme, l’amor o la vida per posar alguns exemples i les seves obres són amb nosaltres des de ben petits, ensenyant-nos a somiar, curiosament adaptant un munt d’històries que ja estaven escrites i adaptant-les a la seva manera. Des de Snow White and the seven dwarfs (1939) fins als nostres dies, el conte que ens explica la factoria del ratolí Mickey és com una readaptació constant d’ell mateix, amb princeses, prínceps, bruixes, molts animalons i una manera de crear destinada a tots els públics, però sobretot als més petits de la casa.
Ni vull ni puc triar quines són les millors pel.lícules de la Disney, personalment a mi m’agraden quasi totes, i ja no diguem a la meva filla, des de Bambi fins a Peter Pan, des de Sleeping Beauty (bé, si m’hagués de quedar amb una potser triaria aquesta, només pel seu disseny, us del color o direció artística en general, una obra mestra i d’art en cada fotograma) fins a Tangled (una altra joia moderna de la companyia de l’oncle Walt, si no l’heu vist, ja tardeu), és difícil quedar-se amb una, però el que està clar és que comparteixen totes la seva capacitat per fer somiar de forma quasi automàtica (no parlo de tota la seva maquinaria perquè ho deixo per altres post, des de Pixar, la compra de Lucasfilm o Marvel, o el seu misteriós i únic creador, Walt Disney) i és aquesta la seva millor i més gran virtut. Disney és com l’aire que respirem, està amb nosaltres practicament des de que tenim els primers records i encara que molts hi puguin veure una habilidosa operació comercial (ei, que en part també ho és, no fotem), jo em quedo de manera molt innocent amb una forma de crear i escampar somnis per totes les edats i èpoques. Es diu ràpid, però avui en dia i potser cada dia de la nostra vida, somiar és un dels puntals que defineix la nostra existència, Disney només aporta una mica de combustible a tot plegat.
Les imatges o videos utilitzats pertanyen als seus propietaris legals
AFTER HOURS 