El barroc australià

El dia que vaig saber que el director australià Baz Luhrmann tornava a escena per adaptar el clàssic de F.Scott Fitzgerald The great Gatsby, un somriure entre maliciós i esperançat se’m va dibuixar als llavis. Luhrmann exemplifica com cap altre director el que significa trencar amb les normes cinematogràfiques i sortir-ne triomfant en una impossible mescla de focs d’artifici, sobrecarregament artístic i capes de colors i música inacabables, i al mateix temps lidera una generació de directors australians desacomplexada i de gran nivell (Stephan Elliot amb The adventures of Priscilla, Queen of the desert o P.J.Hogan amb Muriel’s Wedding en són membres destacats, també) que van irrompre a mitjans dels 90 enmig del panorama internacional. Però el director de Moulin Rouge poseeix un toc únic que el fa diferent en la seva espècie, un visionari, un barroc, un poeta visual. Un cocktail explosiu.

La seva primera pel·lícula i amb la que va cridar l’atenció de Hollywood, Strictly Ballroom, és potser la més “clàssica” dins del seu repertori, una història d’amor ambientada al món dels concursos de ball australians al ritme de la cançó Love is in the air que no destaca especialment per les seves qualitats artístiques i que li va servir per començar a moldejar la seva carrera. L’any 1996 dirigeix la més revolucionària adaptació del Romeo and Juliet de Shakespeare amb Romeo + Juliet, ambientada en una suposada Verona (Verona Beach) actual que recorda molt clarament a Los Angeles en un clima d’extrema violència i d’enfrontament entre bandes (un gens dissimulat homenatge a un altra versió del clàssic, West Side Story) i que narra de forma molt intel·ligent l’història d’amor impossible més famosa, amb el text clàssic. Luhrmann hi conjuga un look sobrecarregat, molt al estil dels 90, amb armes, violència, un muntatge vertiginós i una fotografia irreal, però basa la seva obra en la direcció artística i el guió. Tan important és que els personatges recitin les línies de l’obra tal com Shakespeare les va plasmar, com que el vestuari, l’atrezzo o l’estètica estiguin a la mateixa alçada per acabar generant un film únic. Un altra clau de la pel·lícula va ser el seu repartiment i sobretot la parella protagonista, uns llavors emergents Claire Danes i Leonardo DiCaprio que van dotar a la pel·lícula d’unes interpretaciones fresques i que encaixen perfectament dins del conjunt (la moltes vegades oblidada labor de càsting) i que donen fe de la capacitat del seu director per tenir una visió única.

L’any 2001 dirigeix la seva millor pel·lícula, Moulin Rouge. El ja marcat barroc i sobrecarregat look del seu segon film, arriba aquí a quotes estratosfèriques en una adaptació, que porta a límits insospitats el terme “lliure”, de l’univers del cèlebre cabaret parisí i la vida bohèmia del segle XIX. De nou Luhrmann explora temes com l’amor, el destí, la fatalitat o les passions humanes i de nou utilitza un “collage” impossible, amb la fotografia, el muntatge, la direcció artística o els efectes especials, però aquest cop al servei de la música i l’espectacle. Perquè Moulin Rouge és sobretot un homenatge als musicals (tal com Romeo + Juliet és un homenatge a la literatura) però fet des de l’inconfundible visió del director australià, mesclant temes de música moderna i alguna que no ho és tant, aconsegueix un popurri deliciós, un festival pels sentits, un plat que no deixa a mitges, o t’agrada amb bogeria (com a un servidor) o l’odies amb totes les teves forces. De nou amb un repartiment clau (John Leguizamo de nou en papers secundaris o Jim Broadbent) on torna a destacar la parella protagonista, aquest cop Nicole Kidman i Ewan McGregor i que demostra (de nou) les habilitats del director en el treball amb els actors. Diguin el que diguin, Moulin Rouge és una obra mestra que tot i la seva “joventut” ja és atemporal, digna successora dels grans musicals de la Metro als quals rendeix homenatge i que és un cant a la vida i a l’amor. Barroc cinematogràfic pur, una obra única.

Lamentablement Baz Luhrmann no va poder mantenir el nivell amb Australia (2008) on dona traços de la seva visió però on no acaba de trobar mai el pols narratiu. Perquè aquest és el gran problema de la cinta, la seva narrativa, que sense cap mena de dubte deriva de la seva llarga durada (el director clama que els dirigents de l’estudio no van deixar-li estrenar la versió que ell volia, amb el que podem suposar que encara hauria sigut més llarga) un guió que no està a l’alçada (Luhrmann va escriure el llibret junt amb tres guionistes més i sense el seu col·laborador habitual, Craig Pearce) i l’incapacitat per donar consistència al conjunt. El to èpic recorda clarament a la narrativa de David Lean, però tot i que aconsegueix moments i seqüències impresionants (la manera de fotografiar el desert o com fa interactuar els actors amb el paisatge), no acaba mai d’encaixar totes les peces i es queda amb prometedora i res més. Ni tan sols la química explosiva entre la parella (australiana) protagonista, Nicole Kidman i Hugh Jackman, salva el conjunt.

Amb aquests precedents vaig asseure’m fa uns dies a visionar The Great Gatsby, i si, Lurhmann recupera la màgia de la seves primeres pel·lícules, però no, no ho fa del tot. El look de la bogeria desenfrenada dels anys 20 americans encaixa perfectament en l’estil del director, i així en deixa constància en una primera hora vertiginosa de moviments de càmera opulents i festius com els escenaris i protagonistes que retrata. Craig Pearce retorna per millorar al conjunt, però tot i que el guió és molt bo, l’excessiva (un error on el director torna a recaure) durada del film li fa perdre potència. Visualment i musicalment impactant, el Gatsby de Baz Luhrmann beu més de Citizen Kane (la combinació de muntatge, fotografia o direcció artística) que de la pel·lícula de 1974 (protagonitzada per Robert Redford i Mia Farrow) i el llibre que la precedeixen, i és la combinació d’elements com de nou l’ús de la música moderna o un look colorista amb plans impossibles que la fa altament recomanable. A destacar de nou el treball dels actors, amb un excel·lent DiCaprio o la perfecta Carey Mulligan, però l’incapacitat del director per retallar metratge, acaba per fer ressentir al film, i el que hauria pogut arribar a un altra obra mestra, es queda en un notable baix. Amb tot, s’ha de tornar al cinema a disfrutar del barroc australià d’ull i cervell privilegiats i deixar-se emportar per la seva màgia, aquest cop potser no tan perfecta com abans, però única i inconfundible. Autèntica.