Parlar avui en dia de J.J.Abrams és com parlar del Papa o del Barça. Tothom el coneix i tothom en sembla tenir una opinió més o menys vàlida, un ‘no sé qué’ que fa que tothom en sigui una mica o molt expert i que ens transforma a tots en erudits del nou ‘nen mimat de Hollywood’, la qual cosa és relativament senzilla, sobretot si pensem que Abrams pitja moltes tecles dins de l’indústria i en moltes direccions.
A l’instant les similituds amb el rei Mides de l’indústria no passen desapercebudes. Ni el millor guionista hauria pogut idear una trama de paral·lelismes com la que hi ha entre les carreres de Steven Spielberg i J.J.Abrams, del primer ja n’estem prou assabentats (i si no, llegiu l’entrada nivell biblioteca d’Alexandria que li vaig dedicar fa uns mesos, que coi, llegiu totes les entrades si encara no ho heu fet, pecadors), però del segon no en sabem tant (o si, tot és relatiu). En realitat, els destins d’aquests dos genis es creuen quan en els primers anys d’adolescència del segon, i en ple naixement del cinema ‘blockbuster’ sobretot per part de les pel·lícules del primer, Abrams aconsegueix la feina de restaurar les velles pel·lícules Super 8 d’infantesa d’Spielberg i comença a tenir els primers contactes amb l’indústria. De fet, si ets un adolescent aficionat a rodar pel·lícules en Super 8 mm i el nou director de moda a Hollywood et dona una feina així, practicament estàs cridat a ser una espècie d’elegit del setè art, i així mateix ho ha provat.
Amb 15 anys va escriure la música de la pel·lícula Nightbeast, i ja en el seu últim any d’Institut va ser reclutat per Touchstone Pictures (filial de Disney molt activa durant els anys 80 i principis dels 90) després de llegir el guió que havia escrit amb un amic seu i per produïr el seu primer film basant-se en el mateix text, Taking care of business, a la que seguirien obres tan interessants com Regarding Henry, Forever Young i Armaggedon, que dista molt de ser un bon guió (i de les pitjors de Michael Bay, geni injustament maltractat) però que realment va suposar un èxit (el públic mana amics, encara que no es pensi com ell) en la carrera de tots els que hi van intervindre.
La següent etapa d’Abrams és la que més desconec (no miro tanta TV com hauria, però sóc dels pocs que no ha perdut la fe en el cinema, de fet no la perdré mai, de fet, el cinema és la vida, però no obrirem debats ara) i la que el va llançar directament a l’estrellat. Des de la seva productora Bad Robot, ha sigut creador, guionista, productor i ocasionalment director d’algunes de les sèries que més han marcat el panorama americà i mundial. Felicity, Alias, Lost o Fringe entre d’altres, s’han convertit en referències en l’onada de sèries i han permés al director gaudir d’un status que pocs han aconseguit tan ràpid a Hollywood. Com he dit, tinc poca paciència per les sèries, acostumo a mirar miniseries o alguna que m’agradi molt, però tinc moltes coses pendents que no sé si mai arribaré a veure (per raons que no venen al cas) i dels tastets que he tingut de l’obra televisiva d’Abrams (que recordo n’ha sigut més ideari que altra cosa, per raons que després explicaré) no m’ha acabat de convèncer mai, la respecto i em crec a milions de fans enfervoritzats, però simplement el que vaig veure (possiblement pel gènere) no em va fer el pes. Amb tot, l’important en tot això és que J.J.Abrams va poder fer el salt al mitjà per al que realment ha nascut i on demostra el seu verdader potencial, la direcció cinematogràfica.
Debutar amb la tercera part d’una franquícia a la direcció podria semblar un fracàs ja escrit, però Tom Cruise va ser extraordinariament intel·ligent en donar-li plens poders creatius a Abrams per Mission: Impossible 3 seguint la política de totes les parts de la saga. Meravellat pel seu treball a Alias, Cruise va veure de seguida el seu potencial com a director en una pel·lícula de l’espia Ethan Hunt i encara que costi de creure, hi va deixar el seu segell més personal (sense moure’s dels paràmetres que marquen les anteriors parts, Abrams aposta per una acció més continguda i recolzada en una tècnica molt característica jugant amb la llum, la fotografia o el muntatge). El film no és res extraordinari, però és una més que digna pel·lícula d’acció que a més li va valer per ser productor de la quarta part junt a Cruise (aquesta dirigida per Brad Bird). L’any 2009, la Paramount l’escull per reviure la seva franquícia més poderosa i en aquells dies en hores baixes, Star Trek i milers de fans en tot el món salten d’alegria, no tots, perquè Abrams ha declarat en multitud d’ocasions que és fan absolut d’Star Wars i en si, això ja és com una traició pels “maltractats” frikis del pijama interestel·lar. La decisió va resultar més que encertada, Abrams va agafar tots els elements clau de l’univers trekkie i els va combinar en una obra de prodigi narratiu mai vist fins la data (fins i tot la del diari a bord de l’Enterprise) de tota la saga, podriem dir sense cap mena de problema que l’única que aguantava el pes fins llavors era la primera adaptació cinematogràfica de Robert Wise, però la versió del 2009 la passa de llarg, amb una elecció encertadíssima d’actors, un estil visual i guió notables i una direcció excel·lent, l’Star Trek d’Abrams és gran en si perquè està dirigit per un fan d’Star Wars, i això es nota (ups), ja sé que molts pujareu per les parets si llegiu això, però ei, jo no vaig inventar-me un univers tan refotudament avorrit com el dels Kinglons, Vulcanians i la resta, i que Abrams aconseguís que tot això m’agradés, ja demostra el seu valor. La fins ara obra mestra de J.J.Abrams arriba el 2011 i no és pas cap casualitat. Super 8 arriba produïda per Steven Spielberg com un homenatge a les pel·lícules que tan ens van emocionar als anys 80 i és també un autohomenatge al mitjà amb el que van començar els dos genis (i els seus col·laboradors, perquè Abrams roda com Spielberg, rodejat del seu equip habitual des de practicament els seus inicis). Realment, un no s’espera que veurà quan s’asseu i el resultat és simplement brillant, amb un dels millors storytellings mai vist en pantalla (la seqüència del principi des del primer pla de la fàbrica fins a la conversa dels amics durant el funeral, art es quedar-se curt), però també una direcció brillant, aprofitant cada recurs de les pel·lícules d’aquells anys (des de The Goonies, passant per Gremlins o acabant amb Close Encounters of the third kind) com ara il·luminació, fotorafia, vestuari, música (una obra mestra de Michael Giacchino), un repartiment impresionant on no desentona ningú i una història simplement emocionant (el guió és del mateix director) que atrapa des del principi fins al final. En el seu moment alguns van criticar el monstre del film quan en realitat és un McGuffin com una casa i el que realment importa i dona sentit a la cinta és la relació pare i fill, que recorda a un altra obra mestra d’Spielberg, E.T. Si encara no heu vist mai Super 8, ja tardeu.
Quan fa pocs dies que Abrams ha estrenat la seqüela d’Star Trek, Star Trek: Into Darkness, una decent continuació de la pel·lícula de 2009, que funciona perfectament com a blockbuster estival però que s’ha de recordar que és més del mateix (i això no és dolent, però tampoc ha de ser necessariament bo), ja s’havia anunciat que Disney havia comprat Lucasfilm, que faria una nova trilogia d’Star Wars (aquest cop posterior en el temps a la trilogia original) i que el nou geni de Holywood seria el primer encarregat en dirigir-ne una part. Arribats a aquest punt, quasi puc dir amb confiança cega que res sortirà malament, Abrams arriba al seu punt inicial, a una de les pel·lícules (sinó la que més) que més han influenciat en la seva carrera i ho fa amb un bagatge més que suficient (ressucitar Star Trek i fer-lo al gust de tothom no és per pendre’s a aquest home en broma) que segurament farà, al mateix temps, ressucitar la franquícia que el seu creador va embrutar amb decisions com a mínim controvertides. Mentre esperem que ens arribi el tan ansiat Episodi VII, simplement gaudim de tota l’obra d’aquest geni que tan s’assembla a Spielberg, J.J.Abrams. Creador, guionista, productor, director, i sobretot, visionari.
Les imatges i vídeos utilitzats pertànyen als seus propietaris legals.
AFTER HOURS 